quina d'aqueixes sóc?

quina d'aqueixes sóc?

llet - desaveseu-vos-en

divendres

39. Aristarc Verdura, mort





Aristarc Verdura, mort (39)


La pena de perdre’l em duia de corcoll. I nogensmenys què és la vida d’un home? Un puntet esborrat. Una brosseta de cendra que es desfà amb un buf. Ni vu ni connu. I au, passem.

Cert que, encar més que no dir, escriure — estúpidament voler dur el dit a perennitat, dins l’efímer espai d’un no re que ivaçosament es fon — equival a amuntegar rucades — al començament, quan hom inventà l'escriure, ho féu, molt enraonadament, per raons de comptabilitat, per raons si fa no fot equitatives, això teu, això meu, això et dec, això em deus, i au.

Mes aitantost com l’inventaven, llas, prou zelosament que se n’apropiaven els fanàtics, els devots, els autoritaris, els il·lusos, els criminals, boigs, jutges, albardans, cavernícoles, botiflers, i prou que començaren d’escriure-hi (als rars escrits) bestieses, bertranades, tabernaclades, tavernaris ans casernaris dictats, ço és, ucasos, lleis, morals — pilots asfixiants de llords congrenys inhumans, destructors absoluts de tota humana o animal dignitat. I llavors encar no en tenien prou, i es treien del forat del cul els llibres més repugnants, els més plens de barbaritats, de ximpleries impensables altre que a través d’enteniments podrits, totalment degenerats.

—Per exemple, la bíblia dels cretins, no hi ha mot que no hi sigui brutícia molt repulsiva. I allò dels moros, vós — i allò dels jueus, allò dels hindús, dels qualssevol... tots plegats... rucades, buidarades, bretolades, i a quina estratosfèrica magnitud! Ecs ecs ecs ecs ecs!

No hi ha cap llibre ni diari que no sigui rucada rere rucada, cap llibre ni un — els de les rucades factuals i els de les rucades de ficció (de ficció i rucada — prou és tautologia!) – i els pitjors encar els d’història, amb hac majúscula, les rucades majúscules que traginen! — esbufeguem-ne, enfeixuguits, afetgegats, tragitosos!

Què en fèiem, amb tots aqueixos dogmes de bugiot sense cervell, d’aquesta molt botxinejada gàbia claferta de caòtiques formigues? Formigues? — gargots, absurds gargots! — we are talking doodles — and inside the nonsensical doodles, intuited, the wars canons pistols kisses hells marvels, and any of an infinite number of such shitty faulty architectonics — all helter-skelter — anarchically seething inside those preaching whoring gung-ho asswipes — the comic books — indesxifrables llimbs resupinats — ergòdica barrija-barreja — on hi havia el barreig hi ha el desbarreig — i què fóra el desbarreig sinó l’altre barreig? L’altre? El previ? L’ulterior? Does it matter? De què serviria escatir-ho? Maldecap afegit! Paradís per a desvagats al·lucinats.

Qui entre els penques qui penquen i no penquen en traurà mai l’entrellat? Qui l’en tragués, què en fotia? És l’entrellat una corda on et penges? No pas on et penges per a fotre el tarzanet del cul estret. Anant per febles frèvoles lianes d’enlloc a enlloc. No. On t’hi penges. On t’hi penges, pel puta coll. I en paus.

Res a plorar. Nombre excedent. Ninotet del vulgar qui un buf esborra. Au. Fantàstic protoplast, pleonasme, asmàtic barruf. Mefític tuf, fum. Qualque sigil·lació amb prou feines perceptible, enzim larvat qui feia malbé la ideal harmonia, agent catalític desaparegut en la reacció, inestable escalaborn de gargoteig desvagat, negligible sugil·lació, moaré de descurança, o petit esperó tipogràfic, o taqueta d’impremta, tant se val, tost corregit. O ni això — bordó. Espuri esqueix sense eixida, efímer sketch.

(...)

N’Arístides Vèrtoles, un dels altres selectes molt savis físics destacats al projecte, adreçà devers la meua corrent (un pèl melangiosa, prou lúcida) intervenció unes objeccions del tot cognoscents ans pertinents ans rigoroses (segons ell, capdecony).

Notava tot plegat, tu, n’Ambròs Vísceres, per reveixinades verbes d’erts pergamins a llurs vorticitats sifonòfores t’ofegues; eu, en canvi, moderadament vitalista, esmenaria amb la noció ontològica que l’actitud correcta a adoptar, quant a la defensa del cos obtingut per les circumstàncies de l’evolució natural, i doncs totalment aleatòria dels ions, no hauria de poder ésser simplement metafòrica, ans així mateix factual, si doncs no volgués hom córrer el risc de veure’s malmès fins a límits on es fes llavors indispensable la destrucció del cos (el canemàs físic, tangible) que mantenia la seua (la d’hom), com la nostra, il·lusió d’ésser.

La capacitat implícita de suïcidi aitant col·lectiu com individual, a escollir a qualsevol instant i en un instant (“en segment residual de fracció de segon”) (sense altra consideració inútil doncs), esdevenia així molt acceptable condició sinequànon que es col·lapsava (en imbricació introtelescopada) en la conseqüent eliminació del problema relacionat al pensament inicial (i erroni) de l’impacte de la idea (proterviosa, vanagloriosa, llas, i alhora molt carrinclona ans cosona i ridícula) que som altre que el que ens decebem a creure (buidament) que no som.

Car, més enllà del filòsof analític, el físic atomístic (va dir) relativitza (per obligació indefugible del fet ullferidor) la violació de les lleis quan, de sobte i sense ni com ve ni com va, es troba que de fet intervenen constantment en l’equació vital els esperits de mantes quòndam partícules, d’anys i panys perides doncs, volaires abans per òlims verals, i de qui les oblidades (d’eons foses) ales etèries tanmateix encar coven, pels espais entrelligats, llevats de dubtoses desagafades entitats...

(...)

D’on oimés resplendentment es destriava la nua controvèrsia, entre els millors físics del món, allí, al refugi secret i subreptíciament enfonsat entre grutes grotescament contemporànies al capdamunt (o capdavall, qui sap) del Cadí nivós, reunits, per a saber en fi si fos mai possible d’aprendre’n a captar’n cap (d’aquells volàtils ens suara gratuïtament duts a col·lació).

I ara potser no diré re més, altre que en acabat d’una feixuga pausa on la innegable vàlua del caos — tractat de demiürg, a través dels màgics delits del qual (arreu dels espais), fantasmagories rai — fou molt vantada en hipotiposis d’esmoladíssim enginy per part de gairebé cadascun dels físics eminentíssims (la perla filosòfico-físico-química congriada — o belleu just aplegada — molt compactament d’un furtiu univers no pas gens vulgar — al contrari, per al vulgar sense imaginació i ensinistrat marcialment en esperits de ramat de moltons molt pecs i molt sanguinàriament datspelcul, un univers, doncs, del tot impensable, perdut per llimbs d’inabastabilitat absoluta), vàrem sentir, misteriosament enjòlit ans dient embolics inintel·ligibles però molt ressonants, les veus de n’Aristarc Verdura, l’imperit voluntari, qui no feia gaire — ep! — tots (o gairebé) havíem vist esvair’s en aitantost fosos guspireigs.

Que què en garbellàvem al capdavall de les veus aristarques o verduroses? Doncs potser ací que no ens empentéssim gaire; millor s’esqueia — oi? — d’anar-hi a pams.

Adés els perfectes físics filòsofs testimonis molt fidedignes fórem en gruix que (ell, l’esperançat no-ningú qui es prestà a l’experiment) se’ns havia fos en re — en els ions que d’eons ençà l’havien constituït com, d’ens, n’havien constituïts, llas, aitants d’altres — inclosos els físics mateixos — i els llimacs, i els filòsofs — i els gripaus, els monstres, els dracs — i munts i munts d’altres cossos formats segons els mòduls, llavors afaiçonats al tast de qui o què els empraria, i finalment decorats amb l’afegit de les amenitats avinents — car així volia la natura (o així és com volen els encar indetectats naturals) els fills, els deixebles, i els súbdits i robots — i qui diu robots, diu puputs, cucuts, cutibuts; i diu quimeres, insectes, microbis, safirs; o Solells, llunes, pèls de cony; sàtirs, faunes; faunes de budells, cuquets de forat de cul; i metges, capellans, voluntaris, víctimes, plebs plebs plebs; mantes, mantíssimes, guises de carns de canó (de raigs esclatants de desintegració total) — i que en acabat (l’Aristarc adés desaparegut) efectués doncs aital reversió, bo i xauta-se’n estranyament dels trops inescapolibles de la mort — absoluta per esdeveniment de trossejament subatòmic abís avall de l’única veritat, ço és, el no re ubic — allò... Allò...

Allò emblava lògicament tota altra singularitat còsmica del triomf justament d’ésser aitan singular. El tot (concebut per les ments pus preclares com a aital) ara a parir parteres, vós!

Quina condició d’inhumanitat l’exclou, aristarcós verdurenc, de la continuïtat mitjana — o belleu en diem, millor, adotzenada — engendrada pel tot natural en cada cosa feta de quelcom?

Ens manquen mots, ens manquen universos, ens manquen suavitzants arguments per a embrocar aqueixa discontinuïtat, aqueixa ascla de llargària infinitesimal, si voleu, que fóra tanmateix passada per alt per tot altre investigador i professor qui no conegués el subjecte i l’hagués vist fondre’s (amb ull d’extremadament exacta màquina) en un zero sobtat — cap puta subpartícula detectada, vós! I que no en romangués doncs cap xerri ni hipòstasi, ni morca ni tartrà ni sevruga, nosaltres, qui cap prejudici no servem contra — ni cap biaix no servem a favor — de les existents paradoxes, ja no diem geomètriques, ans de percepció sensorial, allò... allò, tanmateix, tot plegat, verament, pràcticament ens estavellava als mèdols virtuals de la impenetrabilitat.

Reflectits a les pròpies membranes cerebrals, els nostres espills al si-mateix una mortalla de foscor, com si som agredits pels sòlids nictitants d’unes opaques cataractes, ens retornen infinita buidor per tota imatge. I no dubtem solament del tot on ens crèiem bonament xauxinar, dubtem així mateix que hi som — ni que som doncs enlloc, ni existents altre que en un acolorit paper encontinent fet cendra, i que en aquest instant vola sens quest encar endut pels focs darrers d’un univers qui crema sense remei.

No pas que volguéssim naturalment parar boigs. Ara, en cercàvem debades el cadàver — doncs zero, vós, zero. L’havíem vist tots plegats fondre’s en escruix — en un tres i no res no en romania com qui diu pessic. Cada científic oblidava la seua vana trivial nugaç dignitat — en aquell instant de pes cascú esdevenia allò més convenient a l’essencial recerca — qui talp puçós, qui fòtil bigarrat, qui oïdor del brum més prim, qui llençaire de tota mena d’ió que esbocinés encar la subpartícula més invisible — llença i llença, pobre home, com qui llença anyocs d’apegalosa merda, i sense manies — tota mena de brutal dissector contra aquell forat de no re on l’infame impostor, el massa inventor Aristarc, no havia maleïdament ragut suara.

Llença-hi, llença-hi, ataca, bell insult! — follament encoratjàvem els qui restàvem sense idees. Sempre quelcom s’hi envesca! O belleu només recordàvem, entre les raonables recomanacions clàssiques, aquella particular — “audacter calumniare” — sempre en roman enganxat quelcom o altre — “semper aliquid haere”.

No pas que reeixíssim aitampoc gens a recollir’n, perfectes físics filòsofs i tot qui érem nogensmenys, mica de vera essència. Com si fos fantasma inexistent altre que al nostre magí enverinat.

(...)

Ensuméssim.

—Re!


Fracàs de les llaunes en acunçat reguitzell. Desig traucat per la bala de l’anorreament. Hi hagués el que hi hagués, tot n’havia fugit. Galivances — les llaunetes contingents que continguessin continguts — sisvol naquis — del seu contenidor corpori — o en necessàries ampolles d’aromes (del Mont Serrat? d’estomacal Bonet?) on es concentrés inherent i per vies qui-sap-lo místiques (ço és, fal·lacioses) la seua essencial essència, o si més no intimitat més material.

Ens empatollàvem àdhuc per vies de metafísic — allò, aquell davallar a la imbecil·litat més baixa, ja era desesperació molt viltenible. Fins al punt que començàvem, així ahontadament ni ignominiosament corromputs, de llençar’ns els aparells del laboratori al cap.

Calia tornar de mantinent a llera. Hom tragué a guitzes els il·lògics qui havien gosat invocar forces acientífiques, forces d’ignorant religiós qui per comptes de cervell serva al crani un cagalló recargolat, de deletèries radiacions.

El seny pausat s’imposava novament — moltes de raons pujaven lentament per viaranys laterals — experiments rai, confrontacions més amicals, últims riscs que l’ontologia de la immaterialitat escorcollaven ans escandallaven amb cercapous comprensius rere les sotslatents aparences. Temes empírics s’esqueien de caure’ns a relliscades concomitants. Tot nou afegit s’embranca en suposicions múltiples. Refuséssim d’antuvi tot recent terme impropi d’identificació — car collons altrament caiem, com dic, en tautologia — hi ha pler de nous conceptes massa vells — ço és, el mateix antic atzucac hom l’anomena ara amb un nom nou que naturalment aitampoc no durà enlloc. No la caguéssim, car gatades, gasafetons, datpelculades, carallades, científics de la nostra impossible jerarquia, quin pecat!

Els experts experimentadors, la polifònicament ressonant situació bo i trobant-la doncs irracional, amb aitantes de gènesis mentals simultànies, amb cada agut observador de les tendències de la humanitat sabedor doncs de ple que eren gairebé totes (incloses massa sovint les nostres) pregonament tenyides de decepció o impostura per causa de la incapacitat natural de les nàquisses masses cerebrals on hom — la brètola evolució personificada — ens proveïa, resolguérem, enmig del tumult, de condemnar la llorda màquina d’opressió que ens raïa barement al crani, i dedicar’ns per comptes a un descans compulsori, no fos cas que la temptació, a manca de prou quiescència, ens prengués d’argüir qualsque darreres conclusions que al capdavall només foren encar flagrantment errònies. Per això ens reduíem, obstinats a eludir impropícies maleses, a un silenci irrefragable.

(...)

Així, a hores altes doncs on s’acabava el simposi, cap de nosaltres — els cervells més sublims dels universos concatenats, i com qui diu, afegim-hi — per què no? — els marginals, i els inconquerits, i els encar escapolits a lloure — no en tocàvem gaires. I doncs, abans de caure, per excés de donar-hi voltes, en escruix d’escreix ujats, de capitombar bertrol avall enxampats per la fal·làcia (científicament letal!) de creure que el total anorreament de l’ésser després de la mort pogués mai desviar’s, per cap impossible cop de daus de la realitat, per qualque escletxa tangencial, cap a dimensions desconegudes, d’on podria encar filtrar’s per qualque espurna de molt rar contacte intradimensional — vejats falòrnies, vós! — cap a cap visió diguem-ne tangible, i en conseqüència, al capdavall, ja massa escalfats de part del forn de les idees — no n’eixien ja sinó de lletges i boterudes — només en desenfornàvem de tot cremades! — encar llavors confensar’ns covardament escèptics, dient, infames, desconfits, que, sí ves! Que no n’estàvem gens segurs, que el membre relliscós ans espectral de nom Aristarc Verdura, hagués de fet mai existit — altre potser que en qualque somieig o efímera fantasia — escrivíem sols que...

Les seues aparicions espontànies no podien ésser al capdavall sinó reverberacions conceptuals emergides independentment a cascun dels nostres magins, excitats — de moment idiopàticament — per qualque doncs críptic efluvi al laboratori, el qual, bo i causant, per vies del sensori, i explicat — falsament! — per l’enteniment, impressions al magí, ens feia veure, a cascun dels presents, una aparició — per força al·lucinatòria — diferent.

Ço és, no era pas que n’Aristarc Verdura s’hagués mort i en acabat fictament aparegut trenta-nou vegades, ans solament una — la mateixa cada vegada semblant diferent a cascun dels trenta-nou eminentíssims caps.

(...)

Col·lectàrem correctíssims, uns i altres, a frec d’acomiadar’ns, mentre ens abrigàvem, els millors sinònims en declara’ns, congratulatoris, l’èxit — més, el reeiximent — millor, el triomf — òptimament, l’apoteosi — de la nostra molt erudita resolució. Només a físics de la nostra categoria, nissaga de campions celestials, els és oferta mai l’avinentesa, i amb estil meravellosament estètic, amb verb florit i insensat, d’excel·lir en la dialèctica de les obvietats, incapaços que som de formular assercions que no testifiquin sinó de la impotència de la fenomenologia. Convergíem a redubtables cruïlles sotslatents.

Llas, nogensmenys! Car encar — per quines rares rampes il·ludits? — alguns, els pitjors, reumàtics, artrítics — pujaven i davallaven esglaons, estintolant-se en tríades precàries — esguerrats, repenjant-se a baranes i tirsos, remant com amb trirrems — per imponderables perills d’escales i escates relliscoses assetjats — cap als rebosts de sostremorts catacumbals — se’ns afanyaven. A escorcollar-hi, doncs, entre les millors teques del món — no fos cas que entre llaunes i ampolletes no hi trobessin (romancers!) encar, com dic, vejats xiripa, la individualitat de l’individu fos.

Culminació de l’epanadiplosi, d’altres — els expulsats d’adés — ara encar pus repel·lits, emfàtics, doncs, els avisàvem que per aquell camí, definitiu, l’exili!

Deien ells, eximis científics a la percaça de l’ontològic brou o atapeïdíssim bessó engendrador de gènesi de genuí origen, persistim fins a la darrera imprecant incorpòria cel·la sinàptica neuronal inviolable. Mentre tota altra humana escombraria llagueix (triga!) a etern remolc i no val doncs ni a parlar’n — vosaltres, físics adés prou vàlids, ara (per malaurada comoditat) en vergonyosa dedició, no pas menys en acabat llanguireu fora, ergotitzant com delirants camàlics, car amb quin vigorós impacte no dissentim d’aqueix environament que no transpira sinó conceptes opressius; rigorosament marcats pels trops de la vel·leïtosa finitud, oblideu, per atrició dels engalavernats engranatges als coixinets cranials, les hipòstasis — les altres hipòstasis, companys! — a canvi, us doneu a les galtetes estimets ardents de molt alleujat comiat, perquè amb brèvols estirabots de pipioli us penseu haver estalviada tota dificultat, mes al fur intern la juguesca esdevé demoníaca — us rosega el suposable senderi la consciència que heu traïda la sacrosanta ciència. Ans de repensar els trops sensorials per tal de tornar-hi — eternament tornar-hi — fins a la vera solució d’allò vist de forma quasi palpable, físics innocus massa antics, decidus, decandits, qui us estrafeu d’actiu, us empesqueu una altra falòrnia, com qui diu, xuteu la bola de l’insoluble devers els de més avall. Mes qui hi ha més avall sinó nosaltres, l’avantguarda adés irònicament a guitzes expatriada?

Emmerda la cara d’algú que sempre poc o molt se n’hi empastifa, tornàvem a pensar els escassos qui escarsers, repenjats als bastons, encar els fèiem mica cas. Jo mateix anava a engegar qualque vaitot oblic, mes la inèrcia o la vessa m’ho qüestiona, per què, carallot? — a què treu a cap? sigues enraonat, ca? més et val afluixar — saps què? desfila, tu, i aital dia fotrà un any.

Maleït, no em vaig poder servar la llengua — en acabat que el fonguéssim en fracassat experiment, la darrera vegada on vaig veure el romanent llefiscós del cos de n’Aristarc Verdura, fou quan pitgí el piu i, diguem-ne, allò d’ell, i el seu taüt de pi, foren cremats. La dona del crematori volia fer-ho tot ella, cremar, amargar’s, torcar’s les fictes llàgrimes, espolsar les cendres, i dir passi-ho bé, però jo coneixia prou les lleis de l’assemblea per a saber que la família teníem tot el dret de fer-ho nosaltres mateixos. N’Aristarc era mon germà bessó — li deia — érem com els piïs (els pihis), ocells d’una sola ala cascú i qui han de volar doncs ensems, ell amb la seua única ala, l’esquerra, jo amb la meua sola, la dreta. La dreta, car com ens tornem vells, hi posem seny, ço és, esdevenim de l’ala dreta — ell més jove doncs, i imperit, encar servava virtualment residus d’ala esquerra.

Mes tots sabien — magníficament ensinistrats en les disciplines científiques més variades — que el despit em feia al·lucinar. Cacofònics, estossegosos, se me’n fotien pler.

Continuí — tret que qui m’escoltava? — n’Aristarc Verdura, vell conegut, pogué assumir tots els rols, àdhuc els més perillosos ans sotmesos, car prou havia sempre a l’abast el remei d’una eixida d’escapament infal·lible — la mort.

Panegiritzava el seu sacrifici. Com s’havia ofert, adorable, sense condicions.

Sàpigues, Arístides, vull dir, n’Ambròs, que, a còpia de dibuixar interrogants — car què són les orelles dibuixades altre que interrogants? — m’he demanades feixugues ans ponderoses qüestions a pler — i sobretot les qüestions de l’enigma vital — per això que, ara que a sobre qualque crisi o altra em rosegava els nítols, m’oferís a la ciència i doncs al vostre experiment per a cercar i trobar l’ió molt esmunyedís de l’essència — de l’essència o de whatever the fuck it is you are after.

(...)

Mes em tombava, i on eren tots? Em trobava naufragat, com vestigial barnilla de costellam de desguarnible cua.

Nit closa, sense lluna. Pudoretes de repugnants essències (colònies, perfums).

Ep, i la llemosina dels assassins, blanca, que s’atansa... Sé que s’atansa, tot i que no fa gens de soroll, i que avença a les fosques, amb tots els llums de fora i dins apagats... N’albirava la vaga silueta al cantó dret del desmunt...

Per això m’adós tot tort a la vora costeruda de la carretera, confonent-m’hi com si hi sóc matoll o pedrota... Passa de llarg el llarg vehicle i, dins, les siluetes dels gàngsters es retallen contra la claror de la vila llunyana; van tots tot armats amb (semi?)automàtiques curtes i llargues, i esguarden cap a tots cantons d’ençà de cada finestra...

Se t’entortolliga, voluble, una serp... i tremoles com branquilló al vent...

Quan els assassins són lluny, llenç un esgarip com un espetec i em trac d’una estrebada la serp... i em fot a córrer, ranc i a peu clop i tot, cap a la vila...

Hi faig cap esbufegat... Em confonc amb els qui esperen la processó... Hi ha tot de mares i filles— les més petitones sense calcetes — llurs delicats conyets m’omplen d’humana escalfor... Els pits de certes mares qui s’afetgeguen als esglaons on sóc per a veure-hi passar millor la processó se m’estampen, a través de llurs primes robes estampades, de cotó, al clatell, a l’esquena, a les natges i als malucs — de llurs cuixes divines exhalacions se’n desprenen... Hi sóc d’allò milloret...

Processó passada, tanmateix, i totes les dones i xiquetes van desapareixent... Re-romanc soliu... amb fred... i massa conspicu...

Per carrerons m’endins... fins que em confonc amb els qui preparen una manifestació contra quelcom o altre...

Prendràs una pancarta... Ah, no... maleït... xurma ultradretana... anarquista. Fotràs el camp lluny d’aqueixos malastrucs... es veu que cada dia hi ha més de feixista destructiu pertot arreu... T’esmunyiràs només on hi hagin només dones...

Quina sort... N’Aristarc — és ell! hi torna! — ha anat a parar al magatzem on elles s’acomparen conys... L’hi jaquiran estar si no es fa veure gaire... Muts i a la gàbia, doncs, i som-hi amb l’espectacle...

Cusc i coindet... fent-se veure doncs líric vailet — qui de conys no se n’entén gaire gens — o esdevenint l’acordionista Rafel, marieta a qui les dones sempre l’hi portaren fluixa...

O potser — calla! — ha reeixit d’esdevindre grum de biòleg explorador qui n’ha vistes de totes les colors — vagines i sifons, oviductes i corol·les...

I amb xanques ets, sinó, l’aprenent d’etnòleg qui per palúdiques latituds n’has acanades ans alfarrassades rai — vull dir, de vicissituds, ni captenys, i costums, on els humans xinen com adips o lleons...

O tant se val... sóc mig guerxo, i no emparal·laxii doncs gaire bé...

La qüestió que prou aneròtic (gens verrinyós) no ho deu trobar tot, ell, l’erudit minyó, de qui els ulls (un ull d’osmi l’altre d’iridi) no traeixen cap emoció enmig de tant de cony esvalotat — hi és, sense ésser-hi de debò. Escolteu-me-li’n el fi pausat refilet que xiula sota el nas, harmònic, no gens nerviós, i menys encar indecorós. Sense cap neguit al món, diríeu; i, part de carranxeta, ni minúscul monòlit ni puerils monjoies se li belluguen ni bateguen molla — ni els bàrbars budells de cap acolloniment no en fan, dins sa frèvola corpenta, cap de grossa.

I nogensmenys, si em sabessin ciclopi, tiràniques, com m’estroncaven la pantomima! Pols marejadora de cony manumès m’ateny a torniols, a tremolins de torterols, fins que el meu visatge no pot més, esdevé pruna negra i lluent com ou ultratjat qui preludiés qualque apoteosi berlioziana. Esclataré en ridículs peans (i hurres, aürs, i julis, i oidàs i banzais), rebentaré en molsuts encomis, i, descobert, ai, a quin desert de dunes popudes no m’exiliaran que hi repapiegi sempitern?

Desert, al desert, i què hi fots, monàstic, sintètic, ecoic, dejú? Penitent hi raus escrivint ludibrioses epístoles al full tremolós de la sorra qui tantost doncs entre pampallugues fon-se, substituït de mantinent per un altre — totjorn verge palimpsest — imperi de l’efímer erosionat acceleradament.

Ermità fètid, infecciós — i de lluny tot d’una d’improvís l’arquer t’haurà esborrat.

(...)

Em roman un rellent enganxifós de l’antiga identitat — la teua, la meua, piï del cor?

Mormoles incomprès al primer replà del celler. Bellugues les barres a deshora — el queix de baix esdevé versàtil, com satèl·lit insolent, i enraonaria sol, car el de dalt reposa — i llavors a l’inrevés. Ni l’un ni l’altre no diuen al capdavall re. Em sembla que vull davallar-hi a penjar-m’hi.

No, no pas, tu! Saps a què? A traure-hi el xampany!

Mariner marieta, doncs, he tornat de moltes de guerres, content d’ésser de bell nou a terra ferma. Ah les modes i les carns tendres! M’he posat a caminar a la mateixa vorera on dos jovencells molt de la primera voladeta, i vestidets només de florejada gasa rosa, discuteixen pausadament de coses aitan importants! Quantes de vegades ens hem creuats amunt i avall de la vorera, i llur conversa, els petits fragments que en cops, si em semblen interessants! I llurs pipinets com bransolegen a llurs carranxes! Ah jovencells, com us m’estic escorrent!

(...)

Plof. M’han llençat a via morta tot violat. Foscors de molla nit — vescs i mocs — mosques — becs...

Hec, a sobre, el braç esquerre paralitzat — rac a l’escorranc, entre els palters de gos i els vòmits, les lletres d’amor rebregades, els pinyols, les agranadures, les lleterades, i d’altres misèries de claveguera. Sentia al pit enfonsat un buit — un altre buit, un molt petit buit — qui fos...?

Potser que fos el fos, n’A.V.? — el fos i oblidat qui, ni fos ni oblidat, persistia doncs a rosegar’m entre sinapsis que se’m disfressen de moltes de guises — llur vestuari de bestiari abassegadorament confusionista? De què fots avui, vull dir, ara mateix, de què em véns? Em véns com et veníem?

Em vas dir que érets voluntari per a l’experiment que aclaria una miqueta l’inescrutable enigma del viure.

Mes veig que foteu amb tota impunitat mà a la meua intrínseca bondat ètica com, metges sàdics ans esbudelladors tots plegats qui ara sé que sou, me n’adon que aitambé per un no re abans de re no em fotreu cul endins la puta xarpa.

Volies fugir, fallit espectre entre marejadores càmfores, bojament eixordat pels xiulets de les agulles prepòsteres damunt les laques que espetegoses t’eixorben.

Usat a tesa, el llencen com brutícia. Esvaït abstret abduït rabit raptat... i llavors — mec! — a les escombraries...

Ou son at, vull dir, fou son fat.

Fou son fat, com el del comú dels mortals — ell, el més comú, un altre (ninotet) qualsevol. Amb prou feines (ni eines), un extra a la seua pròpia història i tot. Desaparegut en fi als extrems de cada vinyeta o holograma.

Per a reaparèixer-hi insubstancialment de trascantó? A quins dels caps? Els nostres, A.V.? Per què?

(...)

Car era cert que, en típica consiliència, saltàvem ensems — arribàvem, incrèduls, n’Arístides Vèrtoles i jo, al mateix resultat científic bo i emprant nogensmenys, ell al seu laboratori, jo al meu, dos mètodes totalment diferents.

Que n’Aristarc, l’imperit, el rudimentari, tanmateix molt vexatori ens posseïa — ens posseïa! — la seua trèmula memòria aparellada (per quin bisbètic deix atàvic?) amb la nostra psicodèlica culpabilitat.

Incrèduls, car si la senilitat ens duu cap a cap pregona intuïció és que la mort no pinta — només un dolor sord i perllongat puntuat per un altre dolor agut i angoixant que tanmateix es resol, en un espai moderadament breu, en quietud total. I prou. Escorreguda d’esmolat coltell. Lleterada assassina.

—Much better than just dead, I’m fucked dead!

I ara, per què la insistència del retorn del qui operàvem entre màquines, voluntari fos, espoltrit tot de sobte, fragmentat a unes poques pútides burilles, qui tanmateix partia fent barrila? Potser per això? Se’ns grava a la consciència el seu darrer molt felí somriure — el seu somriure de foll felló fallit, allò que per últim no desapareix...?

(...)

Maleït, amb quin desdeny d’incisiu voltor no ens retrunyen mudament ni íntima els rebuigs intimidatoris de l’uixer dels enormes molt tifes entorxats. Uixer qui ens duus a quins mons desconeguts d’experiment incomprensible?

—De què fots avui, doncs? De què?

—Em rabeig a l’oreig de la foscor, pròsper i surant com ample i llong cagalló a l’oneig de la remota platja.

—Ah? Ah?

Carallots tots plegats! Cap ni un prou perspicaç? Ni us n’assabentàveu, de l’existència de nosaltres, els subatòmics, com qui diu? I cap holograma fóra enllestit sense la nostra participació no res menys! Que de què hi faig per a completar el panorama? Doncs d’otògraf, ja ho veus.

Otògraf — dibuixant d’orelles en tires de ninots. Car caldria que tothom esdevingués coneixedor d’eix fet cabdal — que força ninotaires (els de més del molt qüestionable ramat) són prou escèptics quant a llur capacitat per a dibuixar orelles; per això aitants d’herois, i no cal dir heroïnes, duen els cabells llargs — i elms i còfies, caputxes, cucurulles, caperons, caperulls, tota mena de prepucis de nap i cap per a les putes monges i afins — i vels vels vels, vós! — vels de vil qui val i vol — doncs què? — justament per a tapar de tothom les orelles.

Dibuixar’n esdevingué la meua especialitat, i així mai no em mancava feina — els de més dels ninotaires locals em passen llurs obres sense les orelles, perquè els les dibuixi abans els lletristes i els coloristes no acabin la, diguem-ne molt piadosament, obra d’art.

Belleu em direu que en l’escala de vàlues implicades en la construcció d’una obra de ninots, la nostra — l’orelluda, com si diguéssim — és de les més reduïdes — ep, no pas que anéssiu gaire lluny d’osques, betzols; no és pas que valguem gaire, no. Fet, vós, entesos. Sense orelles, els personatges — hi estem d’acord, ca? — encar rai que podrien fer i perfer totes llurs accions, i això sense semblar monstres ni caricatures, no.

—Ara, aitampoc no em negaràs, Ambròs, que qualsevol altra part del cos — inclòs (hò i tant!) la pus evident del nas (d’oxirinc, ornitorinc, cinorinc, me’n fot) — o encar de la indumentària — inclosos els calçotets, és clar, i àdhuc els pantalons i les sotanes i tot — o penséssim en clàmides i faldilles d’heroi antic, etc — tant se val — qualsevol altre detall del ninot podria ésser elidit — com qui diu, doncs, gairebé qualsevol detall, per parts i individualment — fet i fet, tot plegat — cada cosa mena d’unes altres orelles de no re — podria doncs no existir al dibuix — i tanmateix la història, l’argument, no en patia pas gaire — o gens.

És, com qui diu, tornem-hi, si a l’univers li mancava allò o allò altre — igual fórem; sobretot que tot el que li manca a l’univers no ho trobem a mancar precisament perquè no sabem ni que hi manca. Matèries negres i fosques rai. I les incolores? I les insospitables? Eh? Eh?

L’univers ninotaire no té pas per què ésser altre que un univers propi, i si als personatges els manca la cigaleta o la panxa o el cervell, no crec que pas que cap d’ells tingui cap enveja del que tenen d’altres universos dels quals segurament ho ignoren tot — com nosaltres, banda de capsigranys, prou ignorem allò que els altres universos no serven — o serven a l’esment com quelcom essencial a llur supervivència i tot.

Si ens manqués oxigen, doncs ens en mancaria i au; no pas que fórem com som — fórem altres, això és patent, mes l’oxigen no el trobaríem pas llavors a mancar. Palès, tu!

Potser m’allargàs com un gamarús, mes oi que m’entens? Posem, si vols, Ambròs, una altra hipòtesi — la inexistència de la lletra “f” — de fet la ef sempre ha esset la lletra que més de fàstic no m’ha fet — ah, no ho sabies? — què sabies de mi, Ambròs? quatre rucades? — ni això! — n’hi ha fins i tot qui em creuen fotògraf, car saben que sovint, si puc, m’estalvii d’emprar aquella lletra repugnant i quan dic “otògraf” es pensen que volia dir — sense voler-ho dir, és clar — “fotògraf” — tot i que — caps de tartana, ca? — prou aitant a un mot com a l’altre la lletra final hi sigui encar una ef!

Hi ha ninotaires tifetes, presumits, qui es fan dir d’“il·lustradors gràfics” — potser, si em fes dir d’il·lustrador “graic”, tothom, si fa no fa, m’entendria, tret que és clar els enganyava, car allò que de debò dibuix són només orelles — d’ací el nom que em dic.

Mes posava sense violències l’elisió de la lletra “f” en el teixit del llenguatge. Quines onades creus que aqueixa absència provocaria, al capdavall? Tu qui ets aitan viu i preparat científicament, Ambròs. Doncs — saps què? — (onades) ben pobres, fes-me cas. No fóra pas com aquell qui entrés en cap extradimensió. Hom de seguida s’hi acostumava.

Guaita, només cal que tot el que et digui ara, t’ho digui sense el signe que hom rebutja. Som-hi?

El et que només sigui capaç de dibuixar orelles (que aci d’otogra al món dels ninots) ve causat pel et que aprengués massa tard de dibuixar. Només he esset capaç d’aprendre a dibuixar aquest element. Veuràs. Sempre he tinguda una immensa atracció vers els ninots — les meravelloses obres amb personatges i accions dibuixades i comentades per bombolles i quadrets de text. Crec que els ninots són el súmmum de l’art literari, i no cal dir l’art graic. Les històries hi són contades sense enaregament de ximples descripcions que corren ulls i ulls, o pàgines i pàgines, soporíics, soporíiques. Veus amb un cop d’ull com tot està en cunç. I per les ganyotes i expressions dels personatges els coneixes així mateix l’ànima. I el diàleg (el monòleg aitambé) hi és sempre adient i concís. L’imprescindible i prou. Doncs bé. Tot i aquesta enderiada aïnitat amb el món ninot, mai no em ou permès, per necessitats de la vida, de dedicar’m a dibuixar’n (vull dir, ninots) o ni sisvol a escriure’n les peripècies i episodis. Mon pare era lequer i els lequers en temps de guerra som essencials — la pobra gent no hi menja pràcticament altre que pa. La eina que teníem a casa no em permetia ni aitan sols estudiar les coses bàsiques. Mai no vaig doncs anar a capellà (de et, un atot per a la vida, car mon cervell no ou mai podrit amb les teories absurdes i escervellaires de la religió) ni aitampoc a mestre ni mestressa — d’on que mai no aprengués de lletra ni de comptar sinó al taulell de la botiga amb la mama; amb això, aitampoc no vaig aprendre aquella altra merda inecciosa — el patriotisme — ni aitampoc — llas! — matèries útils de debò, com ara la química i la cosmograia — d’on, doncs, que els meus arguments ossin sempre rancs — ara hi caus de cul, ara comprens, Ambròs! Tret que, quan ja tenia seixanta-tres anys i era el patró del negoci i tot (alhora amb dos dels meus germans), mon pare el lequer havent mort recentment, ma mare em va revelar el et que os ill — no pas del orner — ans d’un dibuixant de ninots piamontès especialitzat en il·lustrar les historietes capsdecony d’aquell sòmines de Jack London! Ma mare em contà com el piamontès (per obligació) l’havien et aviador a la seua contrada i un jorn bombardejant la nostra vila el seu aparell patí un accident i ell va haver de caure amb paracaigudes — un paracaigudes deectuós, amb orats maltapats al canemàs, d’on que l’aviador caigués a poc a poc, i ent tentines — i s’escaigués al capdavall d’espetegar a terra al galliner que teníem darrere el orn. Ma mare vetllava llavors llegint una novel·la d’amor. Devien ésser vers les dues de la matinada. Ma mare tost cridaria mon pare perquè davallés al orn, crec que devers dos o tres quarts de tres. El cas és que ma mare, doncs, va sentir el terrabastall de la cuina estant — on vora els ogons llegia la novel·la rosa — i va obrir la porta de la galeria i va baixar al corral a veure què s’havia esdevingut — si el barrastral s’havia estimbat, si un com se’n diu, un aeròlit s’hi estavellava, o cap lladre s’hi otia, o què. Va trobar-hi entre les escadusseres gallines orça escarotades l’aviador estamordit. El reviscolà i s’escalaren, i doncs cardaren i em conceberen. Ma mare va amagar l’aviador-dibuixant una setmana o més al galliner. Llavors li va donar vestits de mon pare (putatiu) i li va dir com anar al ront i tornar amb els seus — ço doncs que mon pare de veritat va deure er, car prou va sobreviure per a il·lustrar totes les rucades d’en London. Als seixanta-tres anys, pots comptar, vaig deixar inalment córrer el negoci del er pa, i vaig aprendre de dibuixar com sempre havia esset la meua vocació — ou mon at, oi? — ho duia escrit a la partitura genètica, no a? — tret que, com et dic, ja massa grandet només vaig tindre temps d’aprendre a dibuixar orelles... o encar óra ara aprenent de dibuixar i sense eina, ca, tu?

Sense ef, doncs, i prou ho has entès tot, que no...?

La posició de cada partícula a l’espai és sempre adventícia, arbitrària. Si no hi fos, tampoc ningú no la trobaria a mancar.

Tu mateix, Ambròs. Hom ha de saber on (ell mateix!) rau i què hi fa; hom és allò que és i prou; només cal que aixequi les antenes, els palps, que esbrini girientorn, que faci si fa no fa cert on són els límits que l’enquadren, l’afetgeguen, l’encerclen — car el quadre és un cercle — assenyaladament — el quadre (la gàbia, la vinyeta on “viu”) és un zero, i, dins, re, no re. Hom cal que ho sàpigui, que sàpigui que és (ço és, no és) des del començament, sense por, re enllà d’una vaga buidor ocupant un zero...

Per això que conegui oimés que la meua feina i no re sigui tot el mateix. Tret que podríem dir el mateix de qualsevol altra “cosa” a la vida. Tot l’existent, vist en ell mateix, hi és sobrer. Només adquireix certa molt passatgera “vàlua” lligat amb les altres “coses”. Tret que el “tot” mateix, pres com a simple detall, aitambé perd significació. Si tot fos re, “ningú” no trobaria a mancar re — ço és, tot fóra superflu.

Cada llavoreta d’espai-temps cau a un lloc o altre i hi germina — o no. Perplex, pels hipnòtics hologrames miscel·lanis serpenteges, lleugerament psicòtic, hiperlentament. Les vinyetes en 3D — ni novel·la ni film, ans bocins viscuts d’efímer record — et passen pels ulls o per les antenes, i sempre “esdevé impossible de veure-hi gaire” — car com pots veure-hi gens enllà de les fronteres de la vinyeta on s’escau que a l’instant raus?

I, en pic seràs a una altra, ja no seràs el mateix! Car tu no pots mai ésser tu mateix enllà o ençà de l’holograma on ets.

Això és tan evident que no sabem veureu-ho. Ambròs?

Ambròs? Te n’adones, te n’adones?

Atapeïdes absències dels ara inexistents — els ara mateix inexistents...

(...)

Una flonja taronja a l’escorranc em vol embussar el nas — atapeïdes capçanes del capvespre que els gossos ni llurs lladrucs amb prou feines atenyen — els àtoms de ferro a la meua mioglobina em dibuixen de bell nou de temerari embriòleg.

Ja hi som. Àcids del fel em lleguen una frisança al braç esquerre — ja no s’esllangueix? — no, no pas aitant. Quiti de quitina, m’envolaré? Esguerrat imago qui enraones en interminables melismes, t’empatolles a quin repapieig? — ets entre els conys de les qui s’emproven la llenceria? entre les popes de les molt caldes processionàries? a urpes dels jovencells malignes? eixint del desastre on ens sumíem els saberuts asimposiats — així posats (ensenyant el nu cul)?

No, no; sóc xanguet o renoc de bassiol immund — o de pica sacrificial de laboratori d’experimentació?

Els ecos dels dubtosos demanaments (interrogants) trigaven aitant a reverberar! Ara havia de travessar manta de vinyeta d’univers divers, mant holograma d’espaitemps...

Que què vull encar al món? Vull que els dolents (hi) perdin — què altre hauria de voler? (...)

Mirall o miratge — miracle — d’oliosa aiguota de claveguera. De tríquion a ofri, algú m’hi dibuixava un llepet de lluent carmí — jaquit pel tou d’uns murriets llavis? — pel raor rovellat del sinistre dissector? — o pel tou clandestí d’un dit eteri?

Em mig aixecava. Rar inexplicable enyor de vinyeta propera — de què? — d’esperança d’esdevindre, si doncs no altri, altre — car viure en buidor mai no és prou.

A quines ignotes magnituds ni dimensions no m’he ficat uns instants a la insabuda, a quines vinyetes de quin mons aliens i infernals, a quins hologrames escrits per fúries estranyes de seny descordat?

Oh, romandre d’empertostemps i prou vivaç en vinyeta inviolada, qui sap si inviolable!

(...)

Ofidi d’embornal m’escopina als ulls — aparicions o prestigis — angúnia i neguit — misteris i secrets — tot façana, tot façana — tot vernís, tot estalzí, tot pintureta — dracs de firetes, focs de riure, descloses de clons, rèquiems, misses, veritats (ço és, oxímorons, super-rucades) teològiques — baboiades d’albardà pueril, innocents — llurs si fa no fot salaces fantasies — gargots — gargots — comic book pistols bombs cathedrals monsters wars — virosa colomassa mística, fètida femta del beneit, el cagot, fanoc, mixorrer, tartuf, zaïd, fariseu, tibat, coent, nyeu-nyeu — baves verinoses dels beneïts, els il·luminats, els embruixats, els degenerats, els degenerats — i rere, vós, i rere...

I rere, re — desdecebeix-te’n, bah!

Rere — falòrnia, efímer fum de pet — tot muntatge — truc ruc i tracamanya ximpleta de màgic bord, de trucalembut.

(...)

El voluntari Aristarc Verdura, dius? Qui, l’inexpert, l’imperit — l’imperit perit? — l’ignorant, sí, el sense mèrit, just i prou l’otògraf — l’insignificant pencaire qui pencà infinitament en les insignificants orelles — que què senten? — quines idees! — t’ho pots imaginar. O llegeix-ne les bombolles — horroritzat.

Per què barrejar-s’hi?

Aitant se val, deixem-ho córrer, ajornem-ho indefinidament. Desa’t el tint regalimós de les esmenes — no m’hi faràs content — ni per a acontentar el client més infantilment carrincló. Sé que no sé. I tot plegat, em fa mal tot.

(...)

Ho dèiem de riure. No és pot pas mai dir re altrament.

Ambròs? Arístides? Aristarc? Univers de còmic. Vinyetes superposades per qualque defecte d’impressió? Batibull i som-hi. Promeses i revenges ajornades — records i sosveniments, esperancetes — enyors i nostàlgies — mites — religiositats — guerres...

Afegim’ns-hi. Fiquem-los (fiquem’ns-hi) al mateix per. Vull dir, les efemèrides molt incertes del viscut — viscut? viscut?

Els grans descobriments del nostre molt eminent cercle... Afegits, afegits. Més escombraries — clavegueres avall — rebuigs, rebuigs. Rebuigs d’escorranc — i mon nas de mort dins.

I llavors? — re.

Bàsicament, vós, tot el que és, és tothora a frec d’inexistència, de total oblit — una altra vinyeta i aquest univers de còmic és altre, un altre, totalment canviat — re no hi roman d’abans — cap tuf, cap bri, cap aup ni indici — la cendra del temps s’esvaeix com adés el qui no comptava per a re.

Per a re. Però estic comptant les sutjoses gotes, A.V.

—Clop clip clop... clop
.

(...)

La dama del crematori es creia potser que desconeixia les lleis de l’urbs — l’urbs? la congregació — la carrinclona congregació d’organismes unicel·lulars — unicel·lulars molt proterviosos — d’una sola molt insistent idea — de sobreviure (il·lusament!) en l’esfereïda reproducció, en la desesperada còpia. L’autoritària dama, doncs, considerablement desarnesada per l’èmfasi que posava en la solidesa del meu dret a ésser jo qui pitgés el piu, i fes plorar el foc, i atiés els sanglots, i les cendres tastés, car a la fi prou així em rotava, ves!

Resclums nefands, regusts desplaents d’etern retorn — d’etern retorn eternament — eternament fallit, frustrat.

—Frustrat? Mes, si frustrat, frustrant? I frustrant per a qui?

Sant tornem-hi!

—Arístides, Arístides! Què en penses? Un simposi molt eminent per a escatir l’aitalment matemàtica qüestió...?


—Matemàtica?

—En el sentit de frust. Frust a frust, llesca a llesca, prou arribàvem al capdavall al capdamunt!

—No, no. No hi vinc, no m’ensarronareu mai més. No prou bel·ligerants ni histèrics, massa caducs, sots l’ombrel·la reactiva dels antiradicats, els antiradicals, els antiradioactius i tot. No, no. L’entusiasme! Em vull pujat al tren dels més nous, dels darrers qui descobrim l’origen, dels sense por qui tot ho descobrim i no jaquim re per descobrir.

—I si dic les essències? Oi, les essències?

—Ah, les essències, les essències. Les essències, veus? Les essències, els formatges, sí.

—Les aromes hipogees i els umamis exhumats de totes les húmiques cendres d’aitantes de centúries, de mil·lennis, d’eres, d’eons... d’innombrables formes vives, d’infinits ens qui...

—Llur ió, llur ió, exactament — l’ió qui tot el merder no engega, eh?

—Frust a frust, et dic, segment a segment, i ja som a l’àpex, al clítoris, a l’ull, de la piràmide!

—Al cap, al cap, vols dir! Al cap rodó i lluent com lluna plena! Bombardejat a incessants vespers d’emissions, vespers de vespes radioactives, que esclati a bocinets!

—O, sistemàtics, llenca a llenca, escorxat, fins que no n’atenys el pinyol; cresp a cresp, com amb la ceba ontològica, fins no arribar a l’essencial buidor central, al nucli buit...

—Ara t’escolt, hem atès el pinyol, el nucli, on l’ésser i el no ésser comparteixen l’electró, l’ió essencial, creador de l’individu. N’hem atesa la quiditat, la quiditat — jotfot! — la quiditat. Protoconscient o ja força format, aitant se val; pinyol esclatat, quiditat garbellada, i prou l’adondem perquè la puta ens reveli el perquè!

—Exacte, ja ho veus, clímax a clímax, i, com et dic, ja hi som...

A l’orgasme pus sublim ans sumptuós de la solució final!

—T’hi apuntes?

I tant, why not? Som-hi!

—Ens caldrà un altre voluntari.

—Molt més articulat que no el darrer, eh?

—No pas otògraf, no! Massa interrogants, aquell.

—Massa, massa. Aitan fàcil com altrament no és tot! Per què complicar-ho?

—Tens raó. Aviat no entendríem re.

(...)

Cada com més anem, el goteig més espaiat... Clap clep clup...

—Amb la darrera gota, clep clop clep clip... clip... clip... clip...

—Saps què us dic — a tu, A.V. — i a tu, A.V. — i a tu, A.V.? Hà! A qui més fal·laç (fugaç, nugaç)?

— Que bo... que bo... que bona... nois... nois...?

—Bona nit...

—Clop
.


~0~0~


diumenge

Sisè full de "Jakarta ‘86 — perkara belakang —"







—Un parell de vegades m’ha fet servir de dona vella — dona vella molt indulgent, vós; i de bon grat, quin remei!
—Dona vella, compreneu? És a dir, si s’escau que aquells dies s’entén amb qualque peix gros, i s’han d’amagar dels maleïts curiosos de la premsa, se m’ha endut que l’acompanyi a l’hotel.
—Ell pel seu costat hi ha llogada una cambra per a ell tot sol; la dona en llogava una altra, una cambra matrimonial, per a ella i el seu marit nominal, és a dir, servidor; i au, nosaltres hi arribem pel nostre cantó, l’amant per l’altre; tantost hi som tots plegats, som-hi amb el bescanvi; això rai, ell ve a la nostra, jo vaig a la seua.
—Ells es graten on els pruu, i, enllestides doncs les culades corresponents, la dona em convoca, i apa. Cascun dels dos camps fot el camp a deshora i dispers. Ni vu ni connu.
—Un camí allò va durar una nit, un altre camí un cap de setmana. I endavant. Ja ho veieu, el rol de dona vella, doncs; un altre paperot que també m’ha tocat de fer.


~0~0~


Els dos Jaumes.

—Els dos Jaumes (el Sellers i Cellers) qui llavors se la cardaven duien noms homònims i sovint em feia un embolic, les vegades prou sovintejades on em trucaven perquè digués a la dona on l’esperaven per a cardar-se-la; l’embolic on em fotien era degut al fet que no crec pas que es coneguessin entre ells, i doncs que no sabessin tampoc que es cardaven la dona com qui diu simultàniament, o si més no contemporània (car simultàniament, en efecte, suposaria que, ambdós ensems hi anaven de ferm, un d’ells enfilant-l’hi recte amunt, l’altre vagina endavant, d’on, en aquest cas, que se’m faci estrany pensar que no es coneguessin — oi, vós? — ni que fos de vista); bé, tant, se val, la qüestió que, llavors doncs, quan un dels dos trucava i deia, Digues a la Minerva que el Jaume l’espera a les sis del vespre, avinguda Château du Loir; a les sis, no val a badar. I jo responia, Sí, senyor, com vostè mana; moltes gràcies, molt amable, per a servir-lo; el senyor Jaume Sellers, oi? Amb es, oi? No pas amb ce, oi? Ho havia de formular d’una manera d’allò més ingènua, com si era més taujà i ruquet que ja no semblava.
—Una vegada, tanmateix, marejat per una emergència sorgida a casa, confús, en comunicar-li a la dona, qui tornava de les seues reunions de negocis molt secretes, la nova que aquell amant l’esperava, em vaig errar de primera lletra del cognom, i pel fet que el drut només m’havia dit, Al lloc que ella sap, poc li podia confirmar cap adreça, i així doncs (ai, pobre de manguis!), la vaig trametre al Jaume equivocat!
—L’esperava que tornés, a altes hores de la matinada, com sempre, plena de monòtona lassitud, retuda, com qui diu esparracada, i doncs que es gités tal qual, on jo llavors l’haig d’anar despullant amb molt de compte, i abrigar-la dins els llençols una miqueta, és clar, en acabat de molt tènuement haver-li ensumats tots els caus, i tastats tots els suquets excedents, mes, collons, manel, que aquella nit torna d’allò més prest, tota farcida de fel i còlera, i ja la veus llençant-me arams i ceràmiques (hi havia la taula parada? tot m’hi volava? estalvis, setrilleres, porrons?), i d’altres vaixells de vaixella que com satèl·lits folls se m’estavellen arreu, i especialment al cap, com si als diversos atuells els sóc monopoli magnètic que ineluctablement els atrau, perquè rels d’esquerdes els neixin pertot ran del contacte amb mon elm fet d’os de crani i prou.
—Estic demanant gairebé socors, nogut, amb tants de cops metàl·lics, per certes al·lucinacions si fa no fa fascinants (I was such a handsome nude unfruitfully looking for the cobalt buttocks of a purple viper caught in thick clumps of woad, li vaig dir a l’hospital l’endemà), quan, ja caient a banda i banda dels mèdols liminars que tremolen entre consciència i inconsciència, i rabejant-me, com dic, en la insípida obsolescència que m’embolcalla, ivaçosament esdevingut nu heroi ratat com estàtua batuda per les sorres iracundes del desert, el mosaic del terra del menjador se m’atansa irremissiblement com les vores cantelludes de la badia al fantasmal navili derelicte, i ja m’hi veig, trencat en mil bocins, integrat al rerefons, part boteruda del mosaic mateix, atabalats fragments del meu cap tallat en rodó, les òrbites buides fetes nius d’apòcrits, l’estómac presentat en trenta-quatre impossibles positures, la prohibida arquitectura del teranyinam del meu sistema nerviós beneitament exposat en tota la seua impudència, el meu aparellet diguem-ne sexual fent-se malbé entre les urpes d’arnats rapinyaires i d’altres carronyaires de dues, quatre, sis, i dotze o catorze potes, màrtir paròdic qui, amb sol·lícita letargia, s’ofereix a mantes encarnacions perquè més crocs ni corcs al cos no li càpiguen, rosegant-lo i esqueixant-lo doncs paral·lelament i molt polida ans delitosa.
—Que què hi feia a l’hospital? Explicar fil per randa, amb puerils dibuixets, als pecs investigadors, l’atac sobtat d’un escamot de molt malèfics brètols mentre tornava enmig de la fosca nit d’haver enganyada la meua santa muller amb qualque cassigall anònim trobat sota un pont entre detritus i d’altres cadàvers. (Car allí, ben lluny, vora el riu, m’havia descarregat la dona, molt intel·ligentment, cal convenir, i l’agraït que li n’estic, després que no m’arrenqués del tenebrós, mòrbid, mosaic.)
—I que què hi somiava entre comes i punts i comes al llit oblidat de l’hospital? Doncs em tornava a veure a la mateixa utopia de sempre. Amb esclops emmerdissats on els bells luxuriosos druts duen als peus escarpins de moda finíssims. I no pas doncs travessant com ells luxosos hotels, ans per sòrdids indrets de fangs i brutícies ple d’esgavellades bardisses, bardissa rere bardissa, laberints descordats de bardisses, bardisses d’esbarzers, bardisses de carpins, esglaiat alhora per mants d’escorpins i d’altres rotunds elements reptilians qui m’ixen de trascantó i em foten tota mena de kick al carpó, mentre jo què hi faig? Què voleu que hi faci, l’estona sencera només fotent-hi el meu mu... mu... mu... com bou arnat, bou ben capadet, de banyes musses, inofensives, banyes on es convertien els raigs ferotges dels druts, raigs que s’estavellaven al meu tos, tos ple d’osques on banyes novelles hi han doncs de cabre pels segles dels segles.
—Miasmes a l’atmosfera s’engalfonen, s’engalzen, s’engafeten, en síl·labes altament exclamatòries de llunyà orgasme. Hi ha a la utopia somiada un paradís enllà del fangar on em rabeig, un paradís on la dona sé de segur que hi fa d’exuberant reputa. Tu aimes ça, eh, putain, salope! — criden els príapics druts, i ella hi respon amb les simfonies espectaculars de l’orgasme, que del fangar em trameten, com del coma al somni, del meu aiguamort de bou moribund al seu paradís de plaer esbojarrat.
—Era ella cardant al llit bo amb algun dels infermers, mentre comatós jo raïa com atrotinat estaquirot clavat al llit dolent? Dubtar-ho fóra entabanar’s tot sol, i de valent.
—Car sempre hi va a tota dinamo, com se’n diu, a tots pistons. Hiperactiva, si gairebé tothom li sembla anèmic, qui pitjor que no el cuguç bonhomiós, obtemperant, badoquet? Cada barrada que em fotia, prou me l’havia cinquanta mil vegades merescuda, us dic. Ella ha sempre tota la raó. Qui la contradiria? No pas eu, company!
—D’altra banda allò meu, aquells vuit o quinze jorns i nits on romanc en coma, l’endemà que em revivien, i com un carallot hi requeia després que hagués pogut ensinistrar la bòfia pel que fa als ferotges atacants qui m’haurien despatxat a l’altre barri, em fa que allò no era sinó un coma mig coma, car prou tot ho oïa, o em semblava oir-ho mentre el coma garneu el mesquí cervell més m’arnava ans rosegava.
—No sé pas si és possible trempar enmig de cap coma, mes cert que la humiliació sexual sempre m’ha dut a trempar (d’esquitllèbit, d’amagatotis i d’estranquis, mes trempant nogensmenys!), així que no sé si les rialles venien també de veure’m trempar com més no m’insultaven en chor. Tanmateix, tothom devia somriure albirant l’encantadora petitesa del meu pirulinet. Ara, que molt vigilar, mig mort i tot, que de trascantó no em sanglotés llagrimetes el capet de la sardineta en presència de la deessa. Això ho duc imprès al cervell de faisó aitan empremtada que poc hi havia escaiença que succeís.
—Ui, de tantes de coses doncs prenc esguard, ni me n’adon mentre romanc quiet i mig mort! Rebia la visita de la santa sogra i tot. Sempre ens hem entès tan bé. D’ençà del dia u on ens coneguérem que m’havia calat. Tret que no coneixia tan bé la seua filla com em coneixia a mi. Masoquista fluix. Un bêta bêtasse et amoureux. Voyeur et complaisant. No hi ha individu més propici a la castració que el qui t’escriu poemes, el qui és molt amorós, fràgil i beneit; per a ell, zero penetracions ja són massa penetracions. Ni ensumar-s’ho. Com més l’hi prohibeixis, més acoquinadet i contentet, i admiradoradoret.
—Fou ella, la imponent sogra, qui, de present de noces, donà a la seua filla un llibret innecessari, L’Homme non-homme, on l’autora s’esdernegava a voler convèncer les ardides llegidores que la interdicció total de sexe per al mascle l’amansia fins a capar-lo mentalment, transformat en titella tot obtemperant ans aquiescent ans obseqüent. Li deia el llibre que la dona m’abassegués d’amants; al bell començament amb un nombre esbojarrat i tot, un de nou per nit; per a més tard agafar el seu ritme, quan al marit, transformat en la més pura femelleta, son carrinclonet penjoll ja sap que mai no li servirà per a re.
—Tret que aquell llibre, re, aquell llibre era com si l’hagués escrit la dona, un primer esborrany. Car el llibre diguem-ne virtualment escrit per ella esdevenia molt més sever. Ja molt abans (abans les noces, abans el festeig), és clar, totes les lleis i regulacions de l’emasculació, totes les instruccions, els dictats, les decisions, preses unilateralment per la deessa, tot havia estat establert a l’inici; els dictats me’ls havia lliurats (“els prens o mor-te’m”), i prou, au, cap possibilitat d’impugnació. El meu conte, la meua presentació, el meu argumentari, davant els investigadors, com davant tothom, era doncs el de la dona, el que ella havia decidit al bell començament que fos. La narració es recolzava en tres premisses inalienables, irrovellables...
—Obeeixes, demanes permís per a tot, sempre dius indefectiblement gràcies!
—Constret a la monogàmia, sense mai cap accés a cap altra dona, dedicat en cos i ànima al meu servei i al dels meus cardaires, sotmès a la meua voluntat absoluta.
—Dins la monogàmia, constret a l’abstinència, cap drecera que et menés a cap pensament de relació sexual amb la teua deessa, a qui deus, humilment humiliat, tot servei, reverència, sacrifici.
—Ets sempre agradable i de servei a tothom qui la deessa convidi, sa mare especialment.
—I amb les instruccions, els atupaments. Em batia regularment, per pecats mínims, imperceptibles. I cap erecció permesa, m’hi fotia un tàbac terrible. Fins que m’ha adoctrinat aitan bé, que com que trempar en la seua presència és impensable, els tacons que m’estalvii, gat vell!
—I no us penseu, ella rai. Amb els seus ucasos ressonants, havia cobertes totes les bases, si m’enteneu què vull dir. Per exemple...
—Si mai tinc un moment feble (és a dir, això suposava, un instant on ella abaixava la guàrdia degut a qualque “influència”, tat? la beguda, diguem-ne, qui sap, o la depressió causada per qualque maleïda negada, per qualque dissort sobtada), fes-te el repulsiu i fes-te el desentès, o fes-te el malalt; a tots ops fes-te escars, car si te’n plevissis, del meu moment d’oblit passatger, ai, les conseqüències, car mai no t’ho perdonaria!
—I això? Imaginat durant el coma o oït del cert? M’havien fotut a puntades fora el llit i ara hi cardaven salvatgement, ella i qualque metge o infermer o visitant. Hi bevien xampanys? Hi havia d’altres veus gaudint. Era allò una bacanal improvisada i jo hi era emprat de ninot de drap qui hom llença rient amunt i avall, barrim-barram com un baliga-balaga o un estaquirot? Luxs de disbauxa em causaven pampallugues, palpebres mitjançant, i mon concassat cervell, belleu contús mants de cops per mants de batzacs, veia xarones visions de palimpsests omplerts amb embuts de fecunda lleterada que dibuixaven dones sumptuosament barils, i, més que barils, espectacularment estupendes, qui llavors un ressort fatigat, de forma de cigaleta flonja, i sortit d’enlloc, venia de mantinent a esborrar, fent l’operació constantment fútil. Somni recurrent que em fa trempar i destrempar alhora.
—Delusòries impressions, fal·lacioses falòrnies, índexs sencers d’ossos fraudulents, oceans d’armes d’assalt, xàldigues còsmiques que només són saltarel·les d’ulls glaucs ans sublims, sincròniques brutalitats que es resolen en febles convulsions, precàries precarietats d’histèriques caigudes en pous d’oblics hermetismes, on, lúcids, els traumes s’envolen i s’esmunyen entre rengs i rengs de constel·lacions totalitàries que els robarien el cor si mai els enxarxaven, fets doncs papallons qui no paguen tribut a cap subgènere de bestial eunuc ni mandarí de les paral·leles xanques que de sobte rellisquen i ocasionen, per profanes raons, formes encreuades, creus i semblants signes màgics, cercant segurament la impunitat davant tot tabú compromès o decor abjectament violat.
—Aquella matinada, sol al meu llit, em vaig desvetllar. L’hostil boira fora la finestra mimava, en volums grassos i tous, cascuns de mos voluptuosos lineaments. Amb esplendor de cortesà empoixevolit vaig catapultar la moixina cap al mim repugnant. La moixina, estavellant-se al vidre, espetegà com espeteguen, al voltant de moltes de fastigoses mediocritats a les pantalles, les carrinclones discussions. Pixats i merdes, emperò, joiosament pintaren la finestra. Cavalls encantats en brollaren amb cues i crines enceses, creant tota mena de guirigall que em duia a l’alliberament d’unes vacances on, erudit innegable, descendeixc per escalinates de fulgurants baranes, francament aparent ans àdhuc belleu aparatós i tot, fins que el garranyic inic del pany de la porta no n’avortà, com amb cormes a les potes dels admirables corsers, el ventriloquat contínuum.
—Un d’aquells pretensiosos xarlatans qui, amb llurs insensates alquímies, només duen a dol, se m’atansava amenaçadorament. Sempre iatròfob, em preparava a rebre flagrants crims de mèdiques manipulacions, quan, de bell nou per a la meua sort, molt agraïdament, la dona, totjorn heroica, irrompé, i sense cap compunció, abans els odiosos no m’esmoquessin, àdhuc abans cap d’ells no anés a voler-nos ensarronar amb buits mots de barroera propaganda clínica, m’arrencà doncs de les incompatibles urpes dels destralers.
—Obliteràrem portes bo i fotent definitivament el camp. Encara més primet, se m’enduu a collibè. Gairebé pòstum, enjogassat m’acomiad, amb onades de músculs ressuscitats, d’aquella patuleia ruïnosa. The jig is up. Els opressius excessos en aquella cambrota infestada de no gens tímids mes fort llefecs rats naturalment habituats a rosegar penjarelles, pelleringues i d’altres oronells i lòbuls fàtuament junyits als faitissos comatosos, i on sovint, massa sovint, tot adormit, hi fui designat fitó, marcada presa, del foll ardor dels luxuriosos sacerdots, saps què? S’ha acabat.


~0~0~


—(Cinc anys més tard.)

—Mil nou cents dies i escaig que no card,
mil nou cents dies que al forat faig tard.
—Cony roent qui es cruspeix nap aprés nap,
com mon nap hi fa cap, s’hi troba un tap.
—I dic Sí ves, encara com aquell!
—Cuguç aquiescent — ca seua un bordell.


~0~0~


—M’hi mullerí fantàstica marfanta
jurí servei davant lo hierofanta
al tàlem trau sa trompa d’elefanta—
fútil fotre-hi car mon ventre no infanta
altre que el que malvanta el sicofanta—
car és mon cul cràter molt triomfant (eh?)
de fantasmals orcs qui amb arts de farfanta
van atzufant (eh?) fort qui molt se’n vanta
de mullerar fantàstica marfanta.


~0~0~


—Se la cardaven els onze de la cobla
se la cardava el del flabiol encès
el del fiscorn qui diu bon jorn empès
a cap uix que veu vacant i hi boixa
i hi fica tap i hi xona i hi bitlla i boqueix
i s’hi endolla i fot i refot i ara hi arra
i hi quera a sa manera i hi esverga de valent
ah i el de la vorera qui acarona la barana
i el de la tenora qui enfarina ranura i bunera
l’un i l’altre de ferm hi van ensems
amb tota cardera i verriny manifests
i amb monocle i cuir el del baix cuita a abaixar-se-li
per a bitllar-li ell tot sol cascuns dels ulls a les peülles
car si na Minerva Dicksworth son cony és un vesper
i vagarros molt aqueferats les xil·les dels onze
és evident ans és obvi i palès
que n’ha de sabre un niu el borinot qui li enllustrés les sabates—
esguardant cuixes amunt sap qui són al món
al món les més sanes jovençanes
les més sanes çanes de conyets molt estretets
i el de na Minerva Dicksworth ai ai balderet balderet bontròs
ai ai que sobrancer batzoler ampleja boqueja massa
ai ai que hom s’hi enfeinava tota la vida en excessiu excés
perquè tot no hi sigui ara al capdavall re altre
que simulacre o pec assaig o aigualida esdevinença
i no pas la vera apodíctica autèntica realitat—
no no la realitat és sempre enjondre
inassequible inassolible inaccessible inatansable
fora d’abast tothora lluny d’encalç
per a qui? per al sòmines somiatruites qui sempre
sempre ha fet fa i farà curt
per molt de determini que apiloni ni esbatani
ni espontani s’hi reordeni i desengruni
car amb la seua pitxolineta de pitxirril·li que no
que enlloc no ateny què altre
què altre li roman que ficar mà d’ull
ai i que prou s’hi voldria present d’espectral testimoni
de testimoni anònim i esfumat
com qui espia a l’estable l’estelló i ses egües
o a l’hort on mai tampoc hom li n’allerava mai dret d’accés—
l’hort on tothom altri es veu que hi fa créixer
sardanes atapeïdes sensacionals opípares sardanes
de molt eixerits cogombres tomàquets pebrots—
espiar-hi ballar com nineta autònoma
son ennegrit granet de raïmet
ah sumptuosa impossibilitat impossibilitat categòrica
peremptòria irrevocable arbitrària
impossibilitat d’esvaívola iridescent nineta
en ennegrit granet de raïmet subreptici clandestí furtiu
qui als marges orbs de l’hortet
tàvec eixalat ans espeuat
irrefragablement s’enfanga.


~0~0~


—Bateig sovintejat de fresca lleterada.
—Sóc la bèstia sacrificada a l’altar del cony de la dona. L’oficiant (o drut cardaire) espargeix el seu gra, el fa embeure pels teixits de la vagina, el recte o la boca, i llavors el que en roman ho vessa entre les banyes del sacrificat. L’aixarop em crema els cabells. Llavors em cau un mastegot que em fa perdre el coneixement. Em llevaré carcassa amb la gola tallada i els budells esbarriats? Ah, recurrent cerimònia de perfecció indefugible!


~0~0~


—Dea dominant.
—Cuguç agenollat volent-se fer perdonar d’ésser tan cuguç, ans no rebent cap perdó ni remçó altre que una altra puntada.
—D’on en roman immensament agraït.


~0~0~


Self-possessed.

—Ningú altre no el posseeix.
—Es dóna pel cul tot solet.


~0~0~


—De ditejar conyets magistral ho trobí.
—De petitet tu rai — you could do it for free!


~0~0~


—Dark christmas time the best one for exhibiting my sorry dicky very tacky-icky to such puerile carolers — all female and not yet in their teens.
—Canten nadales ensems minyonetes mes mon glaçat suculent pirulí ningú gens no esglaia, ni cap esgaldiny la tonada n’espatlla.
—L’única falsa nota la produïda pel gemec impotent de l’esborronat coll escarransit de gallina plomada que em treu el nas pel xap esbatanat. L’havien vist fastigosament penjat a un croc de cal maeller i ara me’l veuen entre cuixes. Pobre desgraciat!


~0~0~


—Els qui menys ho fem, més hi pensem, pornògrafs!


~0~0~


Els qui sempre en parlem, molt poc ho fem.
—(En mon cas gens.)
—(Per això que en parli, ai, fins a exhaustió.)


~0~0~


—Com sabeu, l’element diguem-ne erudit de la Història només existeix al cap del qui la diu o l’escriu.
—I les meues historietes? Mireu, els qui estem tan absolutament dominats pel cantó físic, pel cantó façana que és el cos, ens veiem aculats a viure totes les nostres aventures al reialme íntim de l’enteniment, al rereteatre de l’amagat enteniment qui més pregonament consira i cus.
—Oi? Les cròniques supèrflues de totes les nostres proeses només poden pertànyer, si fa no fa ben desades, a l’espai on s’escauen — el del fantasier, on sensori i magí en teixeixen les línies o els fils.
—I on, entre balders mentismes rai, reïxen a fructificar, a tornar’s entitats reïficades.
—De tal faisó que qui més se les creu al capdavall sóc jo mateix.
—I tothom altri, els exclosos qui fora esfera volten, peripractes, com inútils meteorits, segur que per molt extravertits que siguin, prou hi duen al cap qualsque parracs de crònica, curts o llongs, segurament menys brodats que els panys de cròniques sovint molt adornats dels intrèpidament sotmesos com jo, mes no pas per això menys fictes que mos enormes esteses de tapís matildenc, i en tot cas molt menys falsos i sotamanosos, perversos i nocius, que els que t’endollarien, infatigables, els sempre insidiosos dominadors.


~0~0~


—El nom cuguç diuen alguns que vindria de cucutium (gorra): Els cornells portem barret per a amagar-nos les banyes.
Barret de quin color? El color dels més sotmesos, els primers bacallars, els pagerols sense terra ni drets.
—Segons les cultures, el cuguç era obligat a portar un cert capell de color únic, per exemple, groc entre els bàrbars i verd entre els xinesos. A tots ops, fos quin fos el color del capell, el qui el portava esdevenia de mantinent llord objecte de ludibri i d’improperi, d’esbronc i d’oprobi, d’ultratge i riota.
—Abans, a l’edat mitjana, es veu que totdéu (mestres dels diferents mesters, els aprenents, els bohemis, els jueus, etc) totdéu havia d’anar marcat per un barret d’un color o altre. Allò que féu veure que s’empescava en Hitler, els seus predecessors en alta cretinitat, els cretins en cap a l’edat mitjana, prou ho havien tot ben codificat.


~0~0~


—Pintaven a l’edat mitjana els habitacles en groc safrà dels qui patien fallida econòmica, i els traïdors, els covards, els banyuts.


~0~0~


—El cuguç, com més “encugucit, cugucificat”, més feminitzat.
—Les banyes del trempament del drut (alfa), li surten a l’enculat (beta) figurativament pel cap.


~0~0~


—Diu en La Fontaine (davant l’espectacle de la dona d’en Candaules i en Giges cardant, abans la nova parella d’amants no occirà el marit):
Il fut fait in petto confrère de Vulcan; De là jusqu’au bonnet la distance est petite.
—La distància del pit al front poc és gaire
(per a les banyes pujar-hi).


~0~0~


—El cony és l’anell d’en Guigu (d’en Giges, en diuen d’altres). Es trobà l’anell al cadàver d’un gegant altrament nu a un avenc caigut.
—Cargola’l cap dins, l’atzeb desapareix; cargola’l cap enfora, l’atzeb reapareix.


~0~0~


—Diu en Ronsard:
—Dur banya al front no és ni bo ni dolent.
Banyes, rai; prou és l’ànima, qui sent.


~0~0~


—Les banyes, com les espases, simbolitzen la fàl·lica potència del mascle. Són símbol diví. Quan la dona porta banyes, mana. T’ha emasculat. Se t’apropiava ous i, millor, la facultat trempaire, la banya omnipotent.


~0~0~


—La dona qui et fot banyes se t’apropia la trempera.
—Fes-te fotre, n’has romàs sense.


~0~0~


—A la Xina, banyes polvoritzades, afrodisíac.


~0~0~


—El banyut anunciat a crits de corns: tutut-tutut, cucut-cucut, ara arriba el banyut.
—Cucut, cuguç, sona a so de corn
.


~0~0~


—Tot matrimoni comença amb lluna de mel.
—Mes tard o d’hora tota lluna es presenta banyuda.


~0~0~


—Per a afalagar el qui se la carda, cada dona sap-s’hi fer.
—Fot grans crits de terror quan qui l’ama se li escorr.


~0~0~


—Davant l’espectacle de la vida, la mateixa beutat és per al beta del tot inaccessible; mentre per a l’alfa a l’aguait esdevé, encontinent, peça de caça a l’abast.
—Si eu em dic... “No em veig pas prou titolat per a conyèixer-la.” —Ell rai que diu... “Només hauria culgut que la conyegués perquè l’envités a contrempar per la pitriera les favaloses cardaroles entre lleteroles i pixallits.”


~0~0~


—La poetessa Millay es casà amb el seu triat, un poeta (un poeta tan mediocre com jo!) qui s’ocuparia (com jo, com jo!) de totes les tasques casolanes i qui acolliria els amants de la poetessa amb tota civilitat, domesticitat i amabilitat (encara jo!).
—Tret que la meua dona, llas, no és poetessa, no!
—És, com sabeu, agent secret (vull dir, clandestí!) de les Nacions Unides, encarregada d’un escamot de justícia instantània d’abast internacional contra tota injustícia històrica. Per això viatja tant.
—(No hi ha al món tren que m’estaria de prendre, tant se val cap on anés, digué la poetessa.)
—La dona, larvada, amb la disfressa diplomàtica, es fa suaument a lloc, i llavors hi escoseix el panorama, assumeix la situació, esbossa un pla, el comunica a l’escamot justicier...
—I l’endemà, per a la joia dels amants de la llibertat, els diaris parlen d’un altre tirà mitjamerda misteriosament i providencialment eliminat del món.
—Un altre dictador, instal·lat per la gràcia de “déu”, a destruir, tant com pot, cultures, pobles, ambients, qui l’escamot invisible ha despatxat màgicament.
—És clar, que el merdós concepte de “déu” sempre ha estada l’excusa per a les maleïdes malignes forces de la repressió, el recurs tothora amanós per als més cruels i fastigosos assassins i genocides per a imposar llur agressiva ignorància.


~0~0~


—No és cap poetessa, no. És dona directa de directa acció.
—Si la dona fos trista poetessa com jo, qui m’adreçaria ni em corregeix? Qui em feia complir? Qui em fotia degut tacó?


~0~0~


—Va dir la poetessa (insadollable, com la deessa)...
M’hauria cardat també “déu” (aquell imaginat bestiarra), si cap n’hi hagués mai enlloc.
—Car poc n’hi ha enlloc cap, amb els vers homes prou n’haig de tindre prou
.


~0~0~


—Durant els viatges és on les deesses ramassen els druts més escaients.

—The fabric of my faithful love
No power shall dim or ravel
Whilst I stay here — but oh, my dear,
If I should ever travel!
—Calma jornada, mandrosa m’hi ajac; tu i jo hi som delicades companyes qui es juren suau fidelitat, fins que brutal l’avió no engega motors.


~0~0~


Toquem totes les tecles
i sols som a dimecres.

—Hem els dits massa tous
car ja som a dijous.

—Ni en romanen les cendres
arribats a divendres
.


~0~0~


—Lluminoses banyes del savi il·luminat
el savi ha descoberta la gran veritat
que tot cony és sol de la dona propietat
i que ella l’empra sempre com li ha rotat.


~0~0~


—Les banyes lluminoses dels savis ens pertanyen. Són les banyes de claror de llur pensament tan lúcid. La iconografia antiga ho prova.
—I així, quan hom ens dóna les banyes dels savis, hom reconeix, potser sense adonar-se’n del tot, que els cuguços pertanyem entre els escollits, pertanyem entre els savis.
—Reconeguem-ho. Som els cuguços els més savis dels humans.


~0~0~


—Vós en deveu també ésser, Eleuteri?
—“Vidu”, dieu...?
—Matàreu la dona! Crim passional per gelosia de drut màxim i per raó de banyes duríssimes. Sou el més ridícul i banal dels llocs comuns, Eleuteri, ara sí que culcaic!
—Ah, càncer. Perdó, no em feu cas.


~0~0~


—Copseu-me, ca? Quin paperot!
—Sempre he fotuda aqueixa cara d’ostes, de mastegots. Per això hauria sempre de callar.
—El gros de la gent es veuen impel·lits a fotre’m carxot vingui o no a tomb, a rebentar’m, a fer’m desaparèixer de tot quadre, escenificació.
—Per això no dic re, per això no dic mai re. (I sembla sempre que no dient re, he dic tal capdarrer massa. L’odi els sobreïx.)


~0~0~


Violí formatges.
—Massa acollonit per a violar les formes...
—Violava tothora formatges, matons, bries, camemberts, livarots, époisses.


~0~0~


—I què hi feia en aquell sòrdid racó fosc de carrer a les altes hores de la nit boirosa?
—Hi esperava el darrer autobús.
—Havia retuda la darrera de les meues nou ànimes i sabia que aquell fóra el meu darrer viatge.
—Viatge enlloc, sense tornada.
—D’ací el paper de xut en aquell indret desolat, sota el malplugim, entre vents traïdors, i tot embolicat de neguit i basarda.


~0~0~


Un xiquet molt vergonyós.
—Deia ma mare...
—És un xiquet molt vergonyós. Sempre s’arronsa per les parets.
—I sempre el veieu amb el nas entre els fulls d’un llibre.
—I, de nits, sempre el veieu amb el nas entre les cuixes de les dones qui dormen. Sí, ves, pobrissó; ja ho veieu si és ruquet; es veu que no se’n sap estar. Ficar el nas a la carranxa de la femella qui dorm.
—Totes les nostres minyones hi han passat...
—I, si mai hi ha família o amics o coneguts de visita i els hem convidats a romandre qualque nit a casa, pel cas que fos, doncs tant se val, mateix invent: invariablement les dones qui al llit ronquen...
—I no cal dir totes les seues tietes i padrines...
—Totes, com dic, totes. Totes s’han sentides nitament ni nítida tastades. Pregonament, profusament, tastades. Tastades de valent. I tant. Totes s’hi han trobades, amb el seu nasset als traus de part davall, veieu què vull dir? I sí, ves, què hi farem.


~0~0~


—Ai cert.
—I si l’hagués sabuda, li hauria dita la dita llatina que qualsevol psítac sap recitar...
L’enteniment només entén ço que els sentits li senten.
—Res a l’intel·lecte que no hagi passat pels sentits
.
—Molt empíric, el xiquet.
—Com se’n diu? Ficava el nas per amor a educar’m com cal. Autodidacte. Això. Em prenia la meua educació molt a la valenta, ves!


~0~0~


—Re no m’ha plagut tant a la vida mostrar com qui no vol la cosa, per qualque xap distretament desclòs, a tall de pòtol ximplet, mon atzeb de nan.
—Mon nan atzeb de nen mostrat escaientment a les noietes qui avinents m’han vingudes.
—N’hi ha qui, sàvies tan jovenetes, se’n riuen, i se’n van rient. Feble estintol el serva, el carallet!
—N’hi ha de molt bledes qui xisclen com boges i foten lo camp, amb mi escampant la boira devers el cantó oposat i encara més de pressa que no pas les putes fleumes.
—I n’hi ha (les de més, gràcies a la mare, la marassa natura, qui sap fer les coses sovint tan bé pel que fa als afers del sexe), n’hi ha, dic, el gros de les noietes, qui en romanen d’allò més interessadetes, sobretot quan em veuen trempar fins a límits inoïts i, per llurs esguards sostinguts, per llurs màgics ulls fits que semblen vibrar roents en gairebé imperceptible vaivé, amunt i avall, amb força magnètica, en la millor masturbació possible, allí romanc, fix, bategós, fins que, tot empegueït, no m’escorrc, i, alhora gairebé, un pèl en acabat, com m’esquitll del redubtable indret, tot arrupit, desfet, com qualque timorat gosset color de gos com fuig, qui, punit, ai collons, esguerradet, escarransidot, també com s’esmuny, amb la cua ben arronsada, arrossegant-se de panxa, tan empetitit com pot.
—I elles testimonis impertèrrits de la meua absoluta desconfita. Són... són noietes qui han no han trobat mai re tan interessant. Bones aprenents, són dominadores en flor.
—Esdevenia doncs, velis nolis, mestre d’esdevenidores deesses. Didot didàctic sovint sollat de fang, els ensenyava empíricament tot el que hi ha part de baix, tot el que calia veure si més no embrionàriament, d’un primer antuvi que tampoc no esfereís ningú.
—Saben en acabat que l’home no és re, o a tots ops, no gran cosa. El portador d’un bocinet de carn erèctil qui hom pot ensinistrar i anorrear simplement amb un posat imposant de noieta superior.
—I a qui altre mostraria el meu dèficit de bocinet? Només a verges puc si de cas mai gosar-hi. Les úniques qui no s’esclafeixen encontinent davant aital irrefragable inconspicuïtat, aital conspícua incongruïtat.
—I per això n’he dit “mostrar” i no pas “exhibir”. Res a exhibir! (Res a exhibir per al xiquet tan vergonyós.) La dona sempre m’ha dit que mon atzeb de nan no és vit d’home, no hi arriba pas, ni pensaments. Em diu, Això teu és tot just una petita mostra, una escapçadura, un retallet; res a veure amb l’autèntic aparell. That’s just a little sample, not the actual item. Ce n’est qu’un petit échantillon, pas du tout le vrai machin.


~0~0~


—Ara que, com sabeu, s’ha posat de moda per a tothom qui es trobi mig fotut de menjar merda, jo rai gat vell en la memorívola experiència, escolteu.
—I agraït que haig d’estar també per aquest cantó a la deessa.
—Car, com potser ja us he dit, de bon començament, els anys que fot, i per a ensinistrar’m com déu mana, la dona em feia llepar-li el cul ben net tantost enllestia de buidar els budells. Se n’anava a cagar, m’agafava per l’orella, em feia agenollar’m davant seu, i tan enjorn com acabava la feina, se’m tombava que l’hi passés la llengua ben passada, alhora que m’havia d’empassar el que en passar la llengua arramassés.
—I allò em va salvar, és clar.
—Car sapiguéssiu que abans el meu païdor era un desori. Tota mena de malalties gastrointestinals, i llurs repercussions, és clar. Les cefalees, les bogeries.
—Ara tot ha esdevingut ben clar per a tot el món educat. Abans era quelcom que només coneixíem els catalans. Els catalans, com sabeu, Eleuteri, sempre a l’avantguarda del saber; de centúries, molt més avençats que no la resta de pallussos entre la humanitat. No ens n’hem creguda cap que no sigui empírica. Res de misticismes ni déus ni merdes metafísiques d’aqueixes.
—Sempre hem dit els catalans la dita infal·lible que fa... Mal de cap el ventre ho sap.
—I fins ara no han descoberts els betzols forasters la veritat d’això. Que les neurones dels budells controlen les del cervell.
—Per xo quan, wife-ridden, als canfelips de la meua tendra jovenesa, mentre era educat per la DS, el miracle s’instal·lava.
—Quan la DS, per a educar’m en la subjecció total al seu absolut domini, em va anar fent menjar la seua merda, la DS, que té un païdor de ferro (com totes les grans cardaires, un païdor saníssim), beneït corol·lari d’aquell mateix procés, em va anar passant graciosament, amb la seua preciosíssima merda, els bons ingredients perquè el meu païdor esdevingués també sa d’allò pus, d’on que gairebé encontinent totes les malalties al cap, les depressions, les migranyes, les idees suïcides, s’esvaïssin màgicament.
—L’art de la dominació/submissió duu com veieu pler de benifets afegits.


~0~0~


—Un moment, quan per carallot recomanació mèdica [Si en són els metges, massa sovint, d’animals!], vaig aturar temporalment de menjar merda selecta [Molt llefec copròfag qui sóc; no pas que m’enviï al pap la primera merda que trobi; la merda és ubiqua i el secret del viure és saber’n sempre triar quina t’empasses], doncs, com dic, aturar i patir tot fou u. La fauna estomacal ans intestinal, malament rai, se’m revoltaren a mort. Els torçons i àdhuc els osteòcops foren de caldéu! [Dels metges, infame patuleia, força sovint qui més hi creu pitjor rep.]


~0~0~


—Sempre he considerats molt superiors els grans cagaires. Els qui caguen fort, és a dir, el qui se’n foten de la mort.
—Superiors, superiors. Els druts i la dona són grans cagaires. Tot i merdosa, llepem-los la bota, com fa la dita.
—Jo sempre he estat molt cagadet, i mes merdetes són molt merdetes — ínfimes, infames, i costoses.
—Tot em costa de fer — sobretot cagar — molt costiu, com diem els americans.
—No fèieu mai de llevadora?
—Doncs les dolors de cada matí quan sóc cagant al canfelip equivalen amb escreix a les dolors dels parts més malparits.


~0~0~


—El gest de les banyes, fet amb l’índex i l’anular (on el menovell) estesos i la resta de dits plegats, enviat contra algú és perquè hom pensa o creu o sap que aquest algú és portador de no res bo; les banyes són per a aturar la maledicció.
—El banyut és una mena de mala influència, per això hom li envia banyes en defensa; hom el margina per força, el rebutja, car és portador de mal ull, de mala sort; de fet, hom l’ha diabolitzat, ha esdevingut diable amb el qual ningú no vol fer-s’hi gaire, no fos cas.


~0~0~


Les dues banyes d’un dilema.

—Conegut. La dona et fot banyes. Ara banya en duus, mes quina de les dues del dilema del banyut?
—O et surt la banya de l’odi, ira, follia i revenja que et fa anar de bòlit, et fa perdre la xaveta, i t’emmerda en perill molt perillós i qui sap si sangonós.
—O et surt la de la submissió, complaença, bonhomia, i, feliç i qui sap si panxut hi tot, fas l’orni i —per què no? —posats que hi som, ja en banyera de banya plena de banyes et rabeges i banyes.
—Sí ves. Prou va sempre tot amb el caràcter de cascú.


~0~0~


—El cuguç Mili Guç assetja les latrines
Són brutes i mesquines — roba tota cagada
Enmig hi és apilada (tovalloles i roba
Tots els colors hi dormen — pixum i femta tova
En vòmit els transformen) vol arribar a l’aixeta
A rentar-s’hi l’ungleta i es troba que s’embruta
Amb sang de prostituta — orxegant fuig corrent
Que no el vegi la gent — ara és un sospitós
D’haver fet qualque crim — prou n’ha fets de millors
N’ha fets de gruix gruixut — l’enxampen pel més prim
De tindre l’ungla bruta d’un fastigós engrut.

—Sempre et fots en un nus de merda que hom escruta
Per a fer-t’ho pagar! — malastruc Mili Guç
Que et fas un engargús amb el qui altri cagà.


~0~0~


—Per a mi cada mes és juliol.
—Tret que m’hi plau encara el caragol.


~0~0~


—Si el teu amor els podies veure objectivament només hi veies una altra xifra — ni cap deessa ni cap morro de vaques inquisidor.


~0~0~


—Rèprobe espiava per foradets
citatori el sensori divagava
vagament hipnòtic com el barranc fosc
d’on ixen bombolleigs i garranyics
on em queia volant com ocell tocat
el guant groc estranyament pol·luït
per misterioses sangs i virons.

Amb l’ull besat a l’estret trau serós
conspícues imatges em desrenguen
no de deesses cardant ni cagant
ans de carronyes actives vetllades
per monstres d’ullals que ragen icors.

Ull infectat estrangulat fugia
de l’ombra crua de la mort que em pren
fins que no caic com el guant nafrat queia
al toll enverinat del cingle opac.

Pampallugues com flametes de ciris
esfereït hi veig duts per les mortes
qui adés espií i ara putrefactes
tremolós se m’enduen a l’estret
trau serós on a les buides cavorques
dels orcs qui em vetllen carronya esdevinc.


~0~0~


Capdecony.
—Tant de fotre’m les calces sollades al cap quan torna a casa. Pudint a cony d’hores i hores, a merda, a secreció, a suor, sovint a lleterada, mon cap per simpatia o osmosi sa carranxa es creia, s’hi adaptava, hi evoluïa.
—I de tant com tothom constantment no m’ho diuen, palès, palès, vós, palès — em llevava un bon jorn amb un cony per cap.
—I aquest serà mai l’únic cony que em cardaré.


~0~0~


—Ja capat d’inici.
—I doncs poc que m’ha calgut sanar’m tot sol per a saber del cert si la dona em fot banyes o no.
—No pas com aquell capdecony gelós de Joan de qui parla en Pogí de Florència. [Quidam in civitate Eugubii admodum zelotypus, Joannes nomine, nesciebat quo maxime modo animadverteret, si uxor cum altero aliquo consuevisset. Excogitata calliditate zelotypis digna se ipsum castravit, eo consilio ut, si uxor postmodum concepisset, in adulterio fuisse convinceretur.]
—Diu, Així sanat, mentre prenys la dona no m’esdevé, rai.
—Només calia que la dona em digués des del començament que penetració, cap. Llavors sempre he sabut de segur que cap de “mos” fills eren meus. Quin descans!


~0~0~


Veritats.
—Què són les ximpletes veritats científiques davant les incontrovertibolíssimes veritats de la deessa?
—Mentides.


~0~0~


Llengües.
—Quina és la més significant de totes les llengües?
—La que serveix per a torcar el cul de la Deessa.


~0~0~


W.C.
—Où la langue du cocu s’exprime le mieux.


~0~0~


—Mon padrí, cap d’estació, cuguç.
—Mentre la seua dona ma padrina cardava amb un passavolant qui esperava el tren, naltres ens n’anàvem a passejar al bosc.
—Ah bucòlics esdeveniments, descobertes científiques de la natura pròdiga, que ambdós fèiem, altament instruïts!
—Ma padrina ens encuguceix (dic “ens ” perquè d’ella n’aprenguí els secrets més íntims de la dona, i com els plau que els llepis i àdhuc els xuclis com tenacet mamerri sobretot el trau del ses), ens encuguceix amb tota la raó, car prou som naquis, no fem pas el pes.


~0~0~


Il est cocu le chef de gare.
—Mon padrí també era molt antixarnec.
—Havia, amagadet, alta seua possessió, un molt fullejat almanac o anuari suec no sé pas si del 1909, 10 o 11. Totes les reines europees qui hi havia fotografiades o pintades, a cos sencer i amb robes xaronament esplèndides, mon padrí, sempre doncs d’amagat, els retia pregon homenatge, pelant-se-la molt estrènuament, intrèpida, davant llur imatge; dedicada lleteradeta per a aqueixa o aqueixa altra, totes hi passaven, així molt honorades.
—Mes mai amb la podrida reina castelladra; mai cap honor per als de l’ultrafètid canfelip ponentí. De fet l’havia esborrada tota, bo i gratant-ne de valent la maleïda imatge, amb ardu afany, amb la punta d’un llapis espuntat.


~0~0~


—Els becs de les corones de llorer et fan dues banyes al front.
—Tots els emperaires, dictadors, centurions i peons romans qui tornen vencedors de la guerra, esdevenen automàticament banyuts. Car hom et corona en el triomf entre despulles amb el llorer.
—Mentre eren en campanya, les dones, els n’havien posades d’altres.
—Per extensió, tot soldat qui va a la guerra, com tot mariner qui va de viatge, s’hagi guanyades les banyes de llorer o no, no sols és banyut per vencedor, hom el sospita també banyut tot pla.
—Tot pencaire. Us en recordeu dels ferroviaris, els pedrapiquers, tants d’obrers al sol, abans hom no pogués permetre’s gorres? Hom es ficava de capell un mocador nuat en banyes, dues o quatre, tant se val.


~0~0~


—Tots els cambrers ens diem Emili
tots la dona ens fot banyes
tots som titelles penjats amb fils d’aranyes
coronats amb corones de banyes
profuses i cargolades corones
de les que ens etziben tostemps les dones
i no hi ha déu qui mai ens l’esquili.

Cada cambrer és diu Emili
i és un santet qui duu aurèola d’exili
enlloc no hi cap ni demanant auxili
druts legítims li ocupen llit i domicili
i més val que no demani gaire fotent el quili
no fos cas que cap malcarat legítim li mutili
el seu sempre dejú vitet de pitxirril·li.


~0~0~


—Eclipsi total de pitxolineta en presència del mascle legítim.
Masclam bundrè tab solutamb to tel zet zi utz.
—Tremolava el macip davant el dèspota.
—Despietat horitzó on a tall de batecs de llamps i trons pampalluguegen espectrals esborranys de garrotades.


~0~0~


Oh por espectacular!
—Cal clapar.
—Cal clapar.
—Cal clapar pla pla pla pla.
Oh por espectacular!
—Cal clapar.
—Cal clapar.
—Cal clapar pla pla.
Oh por espectacular!
—Cal clapar pla pla pla pla.
—Pla cal pla.
—Pla cal pla.
—Pla cal pla clap clap.
—Clap clap cal pla.
—Cal pla clap clap.
—Clap clap cal pla.
Oh por espectacular!
—Cal pla cal pla cal pla clapar.
—Pla pla.
—Pla pla.
—Pla pla pla pla pla pla!


~0~0~


—Si t’acompanyes amb un bastó mentre camines, i de primer un altre caminant sense gos et demana si duus bastó per a espantar els gossos a garrotades, respons rient que gossos... gossos, i d’altres bèsties malignes de les qui de cops (qui sap si rabiüts) es veuen amb cor d’atacar’t per aqueixes endreçúries, com ara guineus, coiots, opòssums, racoons, i àdhuc més rarament el cerf banyut qui massa obsedit per les ganes de cardar no dubta també a vindre’t a cop de banya.
—Mes si un altre t’ho demana un pèl en acabat, un ara qui passeja un gos, li dius que no, que no, que no faries mai mal a cap gos. Que el bastó t’ajuda en cas de mareig i a les pujades.
—Versions, versions. Versions de tu, múltiples.


~0~0~


—Ses cuixes grosses m’empetiteixen la pixa.
Ah holandesa de cuixes opípares!
Mon nas tot prop de ses feses mucípares
Feina millor prou faria a sa mixa
Que no fa trist mon vit mig cuit com guixa
I qui es perd naquis per zones crinípares
O es nega asmàtic per fonts sudorípares.

A son escut fóra ma llengua bixa,
Bixa qui es mou i es rebrega com bruixa
I trauca i burxa i xarrupa la cuixa
Dreta i esquerra i no en jaqueix pas gota
Del mannà que en raja, fúrfur d’esmalt
Que com llustrins lacrimals la faç tota
M’omplen, ninot de sal qui mai fa el salt.


~0~0~


—Estort de tot àvol costellam
Laughing and happy as a clam
Joyeux de fuir une patrie infâme
Ja no pas re altre no am
Com de banyar’m i rebanyar’m
Amb banyes de fils d’aram
En vastes basses de mocam
De molls traus de femellam

Llurs conys de goludam
Em guareixen de tot gam
M’assadollen de cap fam
No vull pas cap altre lligam
Sóc mocós esquer de llur ham
De llur cimbell buderó de reclam
Cada peix alat qui barrim-barram
S’hi afegeix breu aviram
Perdut per l’esbarzeram
De les meues banyetes d’aram
Mes dentetes hi foten nyam-nyam.


~0~0~


—Mostrant l’anguila, si amb còdols me l’alabeaven, amb buines de vaques me l’amanien.


~0~0~


—Em vol tant que, perquè té por que, per anar massa animat durant la xingada, me li mori d’un atac de cor, no m’ha permès mai de cardar; em sembla que estima molt menys els innombrables amants qui se la carden sense arrest.
—Massa excitat pel raríssim esdeveniment, el cor se’m feia miques, tothora ostatge de la fragilitat de l’ultrasensitiu.
—Ho fa segurament per a no desmanegar’m. Si veiéssiu l’entusiasme foll quan carda!
—Fortíssima, vós!
—Em va veure de bon principi aitan merdetes, no volia pas haver de passar el tràngol emprenyador d’apedaçar’m després de cada cop on se’m cardés.


~0~0~


Adunances beduïnes.
—Ens retrobem als deserts de coincidents desil·lusions.
—Se’n tornen, fets pelleringa, druts escandalitzats.
—Infatigable Aurora de cardera sempre renovellada!
—Aquesta dona desa al seu cos armaris inexhauribles de cimbells irresistibles; et sedueix implacablement fins que t’ha espremut de tot suc fins a la sang.


~0~0~


Henpecked.
—De tant picar’m la cresta, se m’hi feien crostes damunt crostes i tot plegat parien banyes.
Pussywhipped.
—El seu clítoris fuet que, de tant fustigar’m ans fulminar’m fins que totjorn de jonolls no queia, llavors paria trenta-sis vegades més llarg i elàstic que no pas mon exigu atzeb.


~0~0~


[—Diu n’Edna StVincent Millay, 1923)

He oblidats de tants d’amants els besos

He oblidats de tants d’amants els besos,
N’he oblidats els braços on jaguí
Ni a quins indrets hi som fins al matí;
Mes eixa nit llurs ecos desatesos
Febles als vidres truquen, alaestesos,
I em neix al cor de recança un verí
Pels nois sens nom qui mai més de veí
A mitjanit no els tinc, d’esglai sorpresos.

Sí, com a l’arbre qui en ple hivern, tot sol,
Dubta del fet que ses branques s’ompliren
D’absents ocells on rau ara el silenci,
M’esdevé a mi, de qui els amants fugiren,
I, sens voler que re no recomenci,
Sé que visquí un estiu de cants al Sol.


~0~0~


Cues de pansa.
—Mon padrinet Jeroni, quan jo n’era petitet, m’ensinistrà perfectament en l’excitant (exhilarant, intoxicant) esport de sobtar femelles en avinenteses compromeses. Sense prendre riscs, com simi subtil qui pertot s’esmuny, espiar-les quan es despullen, clapen, es renten, caguen, se la pelen o carden. També m’ensenyà d’eixonar cigales. (En el seu cas, cigaleta, car com eu la fotia mínima. Se’n deu venir de mena.)
—En acabat d’haver espiat per finestres i balcons, i a les platges pels racons i caletes i casetes, arribàvem ben trempats, i al llit m’agafava el caparró i me l’amorrava a la seua “mamelleta de baix” que hi xuclés i en xarrupés la lleteta que n’eixís.
—Feliçment adormit en acabant, sovint el somni deliciós... Hi havia tot al llarg del saulonar de San Llorienzo, la platja a Xixon on fórem aquell estiu, pler d’homenics amb els atzebs enlairats com astes de suïsses banderetes. Atzebs a betzef de bec a bec de sorrera, mil o tres mil atzebs!
—I jo, mamerri molt afectuós, passant-n’hi, boqueta sedega, tastant curosament cada “popeta de baix”.
“Menjant” doncs tants i tants d’espotzims d’atzebibs.
—Per això, vós, que hec (no pas?) aquesta bona memòria!


~0~0~


—Ja ho sé que no pint re i que no sóc ningú i que no tinc dret a denunciar cap injustícia; que tot greuge me l’haig d’empassar de viu en viu i cru; i que tot el que em cau ho tinc ben merescut, perquè sóc català i he nascut esclau i amb uns collons enormes, mentre que és clar és clar és clar el bou castellà impotent greixós avariciós bavós pudent i lladre pinta molt i ha nascut senyoret i té doncs dret al lot sencer.
És clar és clar és clar. Tot això és clar!
—Nogensmenys, d’amagatotis rai, pres pel dimoni de l’escriure, l’homenet cagadet qui só, pres pres pres pel dimoni pel dimoni de l’escriure, bum, escriu a rajaploma les barbaritats més esgarrifoses, les bestieses més monumentals.
—Ah, i les brutícies les brutícies les brutícies!
—I, el dimoni satisfet, el dimoni complagut, el dimoni tot sadoll, l’homenet cagadet l’homenet cagadet l’homenet cagadet reposa en pau.


~0~0~


Patufets a doll.
—El bou merdós un dia infaust criminal se’ns engolia.
—Els catalans n’obrirem la puta aixeta, creieu? La puta aixeta del cul?
—Qui sap si serem vius encara d’ací trenta anys. Qui sap si llavors podrem encara veure el nostre tros de terra estort de les urpes repel·lents dels filargúrics castellans? Què som? El 1986?
—Patufets tots emmerdadets. Pel contacte maleït de tots aqueixos anys amb els castellans; llur avarícia merdosa emmerdant tot el que toquen.
Tat que faran la fi del bou golafre? Quin altre destí el llur, desgraciats?
—Rebentaran d’un pet
.
—I ah, gloriosa llibertat! Allí som, el preciós Patufet català al capdavall estort, estalvi, allerat, amollat, lliure, magnífic! Emmerdat rai, mes oi que ens sabrem rentar a fons immediatament? Tanta de putrefacció de bou merdós!
—I quan? I quan creieu que trigaran els altres Patufets d’eixir també contents i eixerits com gínjols? D’antuvi, la resta dels Països Catalans, som-hi, som-hi! I llavors quins pobles? Els bascs? Els asturs? Els gallecs? Tots plegats! Tots plegats!
—Quina sardana gloriosa de Patufets tot cagadets...
—Cagadets...
—Mes lliures, vós, lliures! Lliures de l’avarícia del greixós bavós bou repulsiu, putrefacte, vomitiu.
—Quants d’anys (ca?) que no ens tocava!


~0~0~


carallot:

La meva foto
Under the speckled canopy / Where, along the autumnal whisper / Of fair weather, I walked, / The enkindled persimmon, / And then the flaming chestnut, / The imploded acorn, fell… /.../.../ My eyes, and nose, and ears, / And tongue, and skin, in joy / Praised such fragile perfection. .../.../

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

tot llegint-lo llença un crit i cau mig estabornit

fet: